MSR Blog

1984

2012-01-29T01:23:00.020+01:00

Portava bastant de temps sense escriure per aquí i això fa que, d'alguna manera, el que m'ha d'empènyer a fer el primer post després d'aquesta pausa (i també primer post del nou any - que de nou en comença a tenir poc -) hagi de tenir per força una certa gràcia.

Doncs he trobat aquest motiu en 1984, de George Orwell.

Tinc la sensació d'haver acabat la primera lectura del llibre més profund, impactant i fosc que he llegit mai.

Profund pel detall amb què descriu la "fictícia" societat d'Oceania, acompanyat d'un constant anàlisi meticulós dels perquès, a més dels coms. Anàlisis als quals estem poc acostumats actualment, sigui dit de passada.

Impactant perquè per primera vegada he sentit la necessitat d'agafar llapis i marcar paràgrafs que m'han fet accelerar el pols, anotar similituds i paral.lellismes actuals, exemplificats en pràcticament tot: nova legislació, premsa, política, situació econòmica, nivell educatiu, guerres permanents, la metamorfosi de la llengua, el tipus d'entreteniment i els seus continguts...

Evidentment, la escala no és la mateixa entre la novel.la i l'actualitat, però és realment impactant, i ho és encara més tenint en compte que 1984 es va escriure el 1948.

Fosc perquè cada vegada que m'he capbussat dins les seves pàgines, ho he passat malament amb en Winston, i en tancar el llibre no m'ha quedat mai el consol de pensar que es tracta simplement d'una novel.la de ficció.

És segurament per la combinació de tot això que a més a més d'haver-me agradat la obra, m'ha cridat molt l'atenció el seu autor.

Qui va ser George Orwell, que ja el 1948 tenia les coses tan clares? Com pot una persona que va viure fa mig segle, explicar-me per què veiem una guerra darrere l'altra a mans dels mateixos de sempre, o per què la política és cada vegada més una qüestió de jocs de paraules i de falàcies, en detriment dels ideals, que ja no compten per a res? O com pot ser que malgrat els líders -o els de dalt- han donat proves de ser incompetents, cada vegada és més difícil pensar que aquesta classe dominant pugui desaparèixer o com a mínim replantejar-se?

La paradoxa es fa majúscula quan aquests indignes beneficiaris dels privilegis que comporta la seva posició de poder, abusen del propi poder per engreixar els beneficis i descuiden els seus veritables deures.

Estic segur que el senyor Orwell no es va imaginar mai res com internet i els documentals que avui tenim a l'abast, 60 anys després, o el Facebook o el Twitter.

I tanmateix el seu llibre és una denúncia a les oligarquies d'avui des de la primera fins a la última pàgina.

Segurament, el que fa que la seva obra sigui tan actual és el fet que, més enllà de la crítica poder/poble o capitalisme/socialisme, l'arrel dels problemes és el conjunt de mecanismes que la classe dominant, sigui del color que sigui, utilitza per mantenir-se en el poder. Aquest és el denominador comú d'avui, d'ahir i de sempre.

Orwell devia ser certament una persona singular. Wikipedia diu d'ell que

"Eric Blair va néixer a Motihari, colònia britànica a l'Índia, el 25 de juny de 1903, fill de mare birmana i pare anglès. Als dos anys es traslladà amb la seva mare i germana gran a Anglaterra, on va estudiar a l'escola de St. Cyprians i a l'Eton College. A partir del 1922 va servir a la Policia Imperial de l'Índia, a Birmània, on va romandre fins al 1927, quan va tornar a Anglaterra, pretenent-se guanyar la vida com a periodista i escriptor. Va viure una època de pobresa i quasi indigència.

Com a membre del Partit Laborista Independent es va unir a milers d'estrangers per a lluitar per la defensa de la Segona República durant la guerra civil espanyola. Va arribar a Barcelona el desembre de 1936, i el mateix dia s'allistà i fou assignat com a milicià al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), de tendència trotskista. Basat en la seva experiència a la Guerra d'Espanya, escriurà Homenatge a Catalunya.El 20 de maig de 1937 va rebre un tret al coll a prop d'Osca i va marxar al Marroc a fer la recuperació, després de la qual retornà a Anglaterra.Després, durant la Segona Guerra Mundial fou membre de la Home Guard, i val col·laborar activament a la BBC i al diari Tribune. Va morir a Londres el 21 de juny de 1950, als 46 anys."

Bang!

2011-09-19T23:09:00.003+02:00

Llistat de referències del Bang!:

Willy the Kid - Billy the Kid
Calamity Janet - Calamity Jane
Lucky Duke - Lucky Luke
Cat Ballou - Cat Balou
Pedro Ramirez, Slab the killer - The good, the bad and the ugly
Bart Cassidy - Butch Cassidy and the sundance kid
El Gringo - Requiem for a Gringo
Paul Regret - The comancheros
Jourdonnais - The Big Sky
Jesse Jones - Jesse James
Black Jack - "Black Jack"
Sid Ketchum - Tom Ketchum
Kit Carlson - Kit Carson
Rose Doolan - Doolin?
Suzy Lafayette - True Grit?
Vulture Sam - ?

Canvi de govern

2011-09-18T16:38:00.013+02:00

Com a pràcticament arreu, també hi ha canvi de Govern a Dinamarca.

És una mica injust que els governs a qui els ha tocat menjar-se l'esclat de la crisi, ara paguin els plats trencats, sigin més o menys responsables d'aquesta. No ho dic perquè em sembli o no que els blaus hagin tingut una bona o mala actuació, això és independent. Però no puc evitar pensar que els vots van una mica com l'humor als estadis de futbol: quan la cosa va bé i es guanya i hi ha espectacle, tothom content. A la mínima que s'empata o en alguns estadis fins i tot encara que es guanyi, si no es juga bé, ja comença a sonar el rum-rum de fons.

Ara, com que hi ha crisi, el pensament és que és culpa dels governs actuals.

És el que vé ara a Espanya, vuit anys després de les manifestacions i casserolades contra la guerra a l'Irak, a les que el govern d'aleshores va fer orelles sordes. Vuit anys després dels atemptats de Madrid i de les mentides sobre l'autoria d'aquells, i si ens posem a malpensar fins i tot se'ns podrien eriçar els pèls de la pell en recordar successivament les imatges de les torres bessones, el metro de Londres, l'estació d'Atocha i la foto de les Açores. Ridícules respostes del govern en tots tres casos. Documents oficials botxornosos, explicacions científiques que no entren ni amb calçador i subseqüents polítiques de "resposta" militar o més aviat neo-colonialisme.

Tot això queda molt llunyà comparat amb la manca de feina, les retallades i el perill de caiguda com Portugal o Grècia. I com que l'alternativa vermella s'ha esgotat, no queda altra solució que tornar als blaus. Memòria de peix. El càstig mínim. Doncs que els donguin pel sac a tots dos!! no??

Doncs no.

Així com tals vergonyes a la humanitat són oblidades amb tan sols 8 anys, sembla que les decisions a llarg termini, en canvi, siguin impossibles de plantejar.
Segurament aquest fet només té llògica en un país on les gracietes de la Belen Esteban són més celebrades que qualsevol películ.la de tarda.
Un augment d'impostos o una reforma educativa o la implantació de televisió i cinema en versió original. Tot això serien mesures tremendament impopulars segurament castigades amb mà ferma pel votant.
Però aleshores de què ens estem queixant? Si el missatge que donem als polítics és de:
"Ens importa tot una merda. D'aqui a 8 anys, per molta merda que feu, segurament ja estarem cansats dels altres. Ara bé, no ens toqueu els impostos ni les pensions ni aixequeu gaire pols, que sinó sí que anireu al carrer!"

En certa manera és possible que no tota la culpa sigui dels polítics. Potser la culpa no es tant del qui fa sinó del qui deixa fer, o del qui no deixa fer, segons de què parlem.

És com quan un està malalt: a ningú li agrada sentir les males notícies, però buscar els remeis màgics de la bruixa no fa desaparèixer els problemes.
Ara que quan tothom se'n va veure la bruixa i el metge comença a passar gana perquè no té clients, és probable que aquest metge, que pot ser el més honrat de tots, comenci a no dir la veritat.

Arquitectura moderna

2011-09-04T17:58:00.015+02:00

Alain De Botton denuncia a "l'arquitectura de la felicitat" que la major part de la construcció actual és acontemporània i impersonal, o pastiche - una imitació d'estils passats. I que això és degut a la entropia del mercat, una frenètica dinàmica de construcció i venta compulsiva.

I és veritat. Quan un observa els fruits de la bombolla inmobiliària, pot veure fàcilment que la obra nova no concep cada edifici com una peça d'arquitectura, sinó com paquets de productes que han d'estar ràpidament disponibles per al consum.

Si és veritat que els temps de crisi són ideals per reformular els patrons i que són temps d'oportunitats, l'arquitectura està xisclant per ser auxil.iada.

No pot ser que imitem tecnologia pretèrita quan tenim els coneixements més avançats de la història (com és llògic) en ciència dels materials, sistemes de calefacció, refrigeració i il.luminació sostenibles, diferents apreciacions de l'espai, les formes i els colors...
Encara menys comprensibe és que l'arquitectura de la nostra època sigui tan poc solidària amb el gran dèficit energètic que genera el nostre tren de vida.

La conclusió de De Botton és que per sort o per desgràcia, la qualitat de l'arquitectura moderna depèn, com pràcticament totes les altres coses, només de la nostra demanda.

Gas Hole

2011-07-27T21:17:00.005+02:00

És com a mínim curiós, que en més de 100 anys d'història de l'automobilisme no s'hagi trobat un transport més eficient que els que tenim avui.

Tots tenim un telèfon mòbil més potent que l'ordinador de la NASA que va enviar l'Apollo a la lluna, o tots tenim a la farmaciola de casa medicaments que ens protegeixen d'enfermetats que el segle passat haurien estat terminals...

Però res ha superat el motor de 4 temps. O sí?

El petroli ha estat la raó essencial per la qual s'ha pogut produïr el creixement econòmic i industrial del segle XX, i també la major causa de guerra. El petroli és un negoci extraordinàriament rentable, sobretot quan al voltant del 34% de l'energia mundial prové dels 86 milions de barrils que es consumeixen cada dia de l'any, i les empreses petroleres fixen els preus com millor els sembla.

Els Rothschilds

2011-04-30T00:52:00.005+02:00

La família Rothschild va establir el seu imperi de bancs per Europa: El banc d'Anglaterra, el banc de França... Tots ells bancs privats però amb connotacions nacionals per extendre la falsa associació entre banca i govern.

Van ser els pioners de la banca de reserva fraccionaria i a finals del s. XVII poseïen el 50% de la riquesa mundial. Van finançar grans emprenedors industrials i van ser els primers a servir-se d'informació privilegiada desconeguda per les classes inferiors o fins i tot manipular-la per guanyar encara més poder i beneficis.

Van aprendre a guardar l'anonimat per evitar el boicot o la indignació de les classes inferiors.

Els Rothschilds van parir la bèstia que s'ha anat alimentant al llarg dels segles XIX i XX, i que continua fent-se gran a les butxaques de molt pocs, i a costa de la resta.

Rambo III

2011-04-10T15:12:00.009+02:00

Divendres passat vam veure Rambo III.

És una formidable comèdia per veure en companyia i cerveses fresques. Especialment quan en John fa volar una base militar sencera armat únicament amb un ganivet de guerra, o quan elimina un enemic fent-lo baixar fent rappel per una corda, havent -això sí- retirat prèviament les anelles de les granades que li penjaven del cinturó al pobre diable.

Però a la vegada, amb la perspectiva del temps, la películ.la ha madurat i ha passat de ser simple vinatxo del guarro a tenir un cert valor històric.

En quatre línies, al principi de la películ.la John Rambo viu una vida pacífica de pagès a thailànida, guanyant-se un sobresou com a lluitador d'arts marcials en combats il.legals. El coronel Trautman el visita per demanar-li ajuda en la missió de donar suport als rebels Mujahideens a lluitar contra els Soviètics a l'Afghanistan.
Tot i ensenyar-li fotografíes de civils patint abusos per part de l'exèrcit vermell, en John rebutja la missió perquè la seva consciència el tormenta. (sí, el 1988 ens endollaven aquesta merda).

Aleshores el coronel Trautman decideix ocupar-se'n personalment però, evidentment, els russos el capturen i el torturen.
Aquí arribem a la primera escena interessant.
El coronel rus demana cooperació sobre la ubicació dels famosos anti-aeris Stinger per arribar a un acord. Però el coronel Trautman vomita una sorprenent lliçó sobre la llibertat, sobre la cobardía d'utilitzar maquinària pesada contra "pobra gent desarmada", i sobre l'incompetència soviètica per subestimar un rival que, històricament no s'ha rendit mai a ningú. Recriminant-li que a la vegada, des del Kremlin es prediqui la pau i el desarmament.

La ironía és extraordinària.

A la sèrie de documentals de la BBC "el poder de las pesadillas" es denuncia la producció de películ.les "educatives" per la bona salut de la mentalitat pro-bel.ligerant i arrogantment justiciera americana. Avui Rambo és l'exemple més descarat que he vist fins la data...

Més endavant, el propi Rambo fa amistat amb els mujahideens, i davant una posta de sol, al cim dels escarposos rocs desert d'Afghanistan, un dels terroristes li diu:

Esto es Afghanistán. Alejandro Magno intentó conquistar éste pais. Luego Genghis Khan. Más tarde los Británicos, y ahora los Soviéticos. Pero los Afghanos son luchadores, nunca han sido derrotados. Los viejos enemigos hicieron una oración sobre mi pueblo (...) líbranos, Señor, del veneno mortal de la cobra, de las garras del tigre y de la venganza de los Afghanos.

John Rambo assenteix.

V164

2011-03-30T20:34:00.007+02:00

Avui Vestas ha presentat a Londres la nova generació d'aerogeneradors offshore. Per buscar el mínim cost de l'energia, aquestes màquines són cada vegada més monstruoses - el nou V164 té 164 m de diàmetre (80 m cada pala) i genera 7.0 MW - i estan dissenyades per suportar les condicions ambientals dels mars del nord.

Aquesta màquina ja sempre més serà una mica especial.

:)

11s

2011-01-01T20:12:00.004+01:00

S'han fet desenes de películ.les i documentals aportant proves que contradiuen els informes oficials del govern. En molts casos fins i tot ridiculitzant la poca seriositat i professionalitat de les publicacions. Aquest professor de física explica que mitjançant eines i programari lliure, analitza les imatges de televisió i comenta les gràfiques veolcitat-temps a youtube.

Destaca que passat aproximadament un segon, la velocitat incrementa constantment a una acceleració igual a la gravetat -caiguda lliure- i fins a l'últim segon de l'anàlisi, l'edifici sembla no oferir cap resistència. Això és simplement impossible.
Evidentment els seus mitjans són bastant rudimentaris comparats amb els programes a disposició de l'empresa que elabora l'informe, però conclou que el més significatiu i inacceptable és que a l'informe s'ometi la existència de diferents acceleracions, i es consideri una variació de velocitat constant. Insisteix en què aquest error aniria més enllà de la incompetència.

Per què?

el 2011 que vé

2011-01-01T18:31:00.011+01:00

Doncs sí, el 2011 ja és aquí.

Començo a parlar com una iaia, però és veritat que cada vegada el temps passa més ràpid i sembla que faci no tant que van caure les torres bessones, però aquest septembre que vé ja en farà 10 anys.

I ens farem un fart de veure programes especials, reportatges, homenatges i pelis a la tele. Collonades. Tots vam veure com dos edificis d'estructura d'acer es desplomaven com castells de naipes, oficialment degut a les altes temperatures a què van arribar els metalls, per la combustió del querosè dels reactors dels avions. Tonelades de ciment i acer derrumbant-se uniformement i en caiguda lliure, és clar.

Aquest 2010 vaig sentir a en Mayo i Kermode parlar de la rentabilitat de "2012", un disaster film de ciència ficció que tracta sobre l'apocalíptic final del món. Atenció a la jugada mestra:

S'estrena a finals del 2009 perquè durant el 2010 reculli diners en cartellera, per nadal ja la tenim en DVD, i durant un parell d'anyets encara recull de videoclubs i indecisos que s'esperen a una oferta més econòmica. Quan ja s'ha cobrat de tothom qui tenia interès en la películ.la i que estava disposat a pagar per veure-la, carambola: arriba l'any 2012 i encara es pot exprémer un últim got de suc de les televisions que volen oferir una bona películ.la de divendres al vespre als seus espectadors.

En el cas de 2012 em sembla legítim que un blockbuster de ciencia ficció feta per guanyar diners intenti maximitzar els beneficis jugant amb la cronología de producció, estrena i llençament digital d'aquesta manera, però que tot un (senyor?) Oliver Stone s'hi presti amb un tema tan sensible com l'11-s...

'World Trade Center' s'estrena l'agost de 2006, i des d'un pressupost de 85 milions de dòlars se n'apilen prop de 163. Gens malament, per un homenatge als herois de l'11-s.

No només la películ.la és fastigosa, sinó avorrida, lenta i buida. I aquest any ens l'empassarem per la tele. No m'atreveixo a dir que està mal feta, perquè és d'Oliver Stone, però sí a dir que no la vaig poder ni voler tan sols acabar.

Quina vergonya, senyor Stone. Crec que m'havia fet una idea equivocada. Em va encuriosir amb ''Talk Radio'', que em va encantar. ''Platoon'' em sembla una películ.la molt ben feta, però em sorprèn l'objecte de crítica, que és el com però no el què sobre la guerra del Vietnam. I amb World Trade Center té la cara dura de voler fer diners a costa de l'11-s a la vegada que surt de l'armari amb l'orgull de la naturalesa heroica americana entre les dents o més aviat sobre els ous...

Estic segur que de ser britànic ja l'haurien nomenat cavaller, perquè al final, això dels nomenaments cavallerescs, és un cuento xino. I si no, de què hauria d'anomenar la reina Margarita a en Viggo Mortensen cavaller de la corona danesa aquest 2010? Doncs pel mateix que Sean Connery dóna a escòcia i el Regne Unit, o Elton John: prestigi, popularitat. Per cert em sembla irònic que el mateix distintiu 'sir' d'isaac Newton sigui per un personatge que viu d'encarnar altres personatges, per molt bé que em cau el primer James Bond.

Calla, que potser aquest 2011 la corona espanyola atorgarà un títol equivalent a Belén Esteban.

MSR

Ian Fleming's James Bond

2010-12-27T14:16:00.011+01:00

Ara per Nadal els avis m'han regalat de rebot un exemplar de "Sabotatge" -Moonraker- del 1966 on, a la contraportada s'hi llegeix:

JAMES BOND,

L'HEROI N.º1

DEL MON OCCIDENTAL

TRIOMFA A CATALUNYA

Títols publicats:
1. DES DE RÚSSIA, AMB AMOR
2. CASINO ROYALE
3. GOLDFINGER
4. EL DOCTOR NO
5. VIURE I DEIXAR MORIR
6. OPERACIÓ TROMBA
7. AL SERVEI SECRET DE S.M.
8. SABOTATGE

Successivament apareixeran tots els altres episodis de la sèrie que escrigué

I A N F L E M I N G

el geni de la moderna novel.la d'espionatge.

Aquest petit tresor m'ha reactivat l'interès per James Bond. El de veritat. El d'Ian Fleming.
Remenant, he trobat coses que no sabia i que m'han semblat excepcionalmenet interessants.

Per començar, el personatge de James Bond va ser creat pel periodista britànic Ian Fleming el Gener de 1953, quan aquest estava de vacances a l'estat Jamaicà de -atenció- Goldeneye.

Se li atribueixen com a fonts d'inspiració espies i agents en cobert reals, com Sidney Reilly i William Stephenson, amb bona part d'influència del seu amic Wilfred Dunderdale, un agent secret del MI6 de caràcter sofisticat amb passió per les dones guapes i els cotxes esportius. Però també ell mateix comparteix gustos gastronomics, vicis (beure, fumar -sí, fumar! anys 60...-), educació (comandant de la marina naval), i altre cop, passió per les dones guapes.

Foto: Fleming, la percepció de Fleming del personatge, i Sean Connery, el primer Bond al cinema.

El nom és Bond, James Bond...

I és el nom d'un ornitòleg expert en espècies d'ocells Caribenys. Fleming era afeccionat a observar ocells i s'havia fet amb una còpia de la "Guia de Camp" d'en Bond a Goldeneye.

Sobre el nom, més tard Fleming digué: "Volia el nom més comú i planer que pugués trobar. 'James Bond' era molt millor que qualsevol altre de més interessant, com 'Peregrine Carruthers'. Passen i li passen coses exòtiques, però ell havia de ser una figura neutral."

Les novel.les originals són 12, i dues històries curtes; les que anuncia la contraportada del "Sabotatge", més:

9. For Your Eyes Only
10. Diamonds Are Forever
11. The Spy Who Loved Me
12. You Only Live Twice
13. The Man With the Golden Gun
14. Octopussy and the Living Daylights

Tot i que l'ordre de publicació no és respectat en aquesta llista, i la primera novel.la de James Bond de totes va ser Casino Royale, seguida de Live and Let Die i Moonraker.

MSR

The Ghost Writer

2010-12-18T16:27:00.005+01:00

Uff, quina disfrutada.

Crec que a aquestes alçades de l'any no és descabellat afirmar que Ghost Writer és la películ.la que més m'ha agradat d'aquest 2010. Un thriller polític que alguns han catalogat com "digne de Hitchcock". Doncs i per què no?

En quatre línies, la películ.la tracta d'un escriptor que rep l'encàrrec d'acabar d'editar el llibre autobiogràfic del primer ministre britànic perquè l'anterior escriptor ha mort en un accident.

'Escriptor fantasma' fa referència a la feina de camp de convertir-se en l'ombra del primer ministre sense interferir amb les seves obligacions i tasques, la películ.la no te res a veure amb les ciències ocultes ni res per l'estil.

Aquí simplement Ewan McGregor es converteix en la Pilar Rahola de l'Artur Mas, Pierce Brosnan.

És una películ.la amb un guió interessant i àcid (per les similituds del personatge de Pierce Brosnan amb Tony Blair, tot i que oficialment no està basat en l'ex-primer ministre) , ben feta i amb grans actuacions.

Un dels trets més característics és que és absolutament gris, fet que queda ja clar amb el cartell, però Roman Polanski ho porta més enllà i s'ajuda dels espais i sobretot del temps (plujós durant tota la películ.la) per transmetre aquest to que tan bé acompanya la trama.

En quant a les actuacions, n'hi ha prou amb Brosnan i McGregor per assegurar un duet fantàstic de gran contrast. Pierce Brosnan és, d'entrada, l'elegància i la fredor, mentre que Ewan McGregor, tenint un registre una mica més ampli que Brosnan, aquí és la curiositat i l'entusiasme que li vam veure a La Isla i Moulin Rouge. Poques sorpreses per aquí. El que personalment m'ha impressionat molt és l'autoritat d'Olivia Williams, que desconeixia -crec- completament, i s'uneix al recital a tres bandes que porta el ritme de la películ.la.

Interessant, intel.ligent i intrigant. 100% disfrutable.

Cap a la col.lecció!

MSR

El tió de Nadal

2010-12-09T22:05:00.009+01:00

Realment els catalans tenim una tradició que és brutal i salvatge, i que a més a més ensenyem als nens ja de ben petits, que assumeixen com la cosa més natural del món.
Parlo de l'entranyable tradició de fer cagar el tió.

El concepte és aquest: alimentar un tronc de fusta (amb dos ulls i una barretina enganxats) durant un parell o tres de setmanes, perquè així, quan estigui ben fart, amb l'ajuda d'una bona pallissa a base de bastonades al caliu del forn, aquest tronc de fusta defequi regals el dia de Nadal, al so de cançons compostes per individus -amb tota probabilitat- sota els efectes d'algun al.lucinogen o diversos.

El dia de Nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera,
el pollí a dalt del pi,
toca, toca el violí;
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons;
el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un xic salats;
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millors;
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió,
si no et donaré
un cop de bastó.

Hi ha altres perles.

En qualsevol cas, la tradició del Tió de Nadal és un dels elements més identitaris de la mitologia catalana -juntament amb la figura del caganer, ves quines coses; a casa ens agrada el tema- i originàriament consistia en un tronc encès de la llar de foc: un tió. El regal que proporcionava era la pròpia escalfor.
La tradició sorgeix doncs, arrel del "regal del tió de Nadal".

Actualment el regal ha près un significat més material, i l'ajudeta que rep el tió a base d'hòsties amb pals torrats podria ser una petita metàfora de la gratitud moderna, però això ja és potser una interpretació més Carliniana...

MSR

George Carlin subtitulat en Català

2010-11-07T18:27:00.003+01:00

www.gcsubcat.blogspot.com

MSR

People are awesome

2010-10-30T14:03:00.002+02:00

Orson Welles i "Citizen Kane"

2010-10-26T13:32:00.006+02:00

"Citizen Kane" està considerada per molts com la millor películ.la de tots els temps. Figura al número 1 del ranking del American Film Institute's 100 years... 100 movies on el criteri de classificació es basa en la rellevància històrica de les películ.les, ja sigui pels aspectes tècnics i/o valor innovatiu de la cinta o per documentar tendències de la època, fets històrics, actituds socials, modes...

Molt bé, ningú pot negar que "Citizen Kane" és una genialitat tècnica, Welles aconsegueix introduïr el recurs del Flashback en l'estructura narrativa de forma molt brillant, fent una obra mestra de cada fusió entre escenes del "present" i el "passat".

Però no puc estar més d'acord amb la crítica de Ray Carney: "un triomf molt americà de l'estil sobre la substància".

La películ.la se'm va fer llaaaaarga, a estones m'adormia i no em va enganxar en cap moment. Desconec el personatge real en què Charles Foster Kane està basat, i tot i que em va semblar interessant la idea de com un home es va corrompent amb el poder, hi ha senyals indicatives de que la narració no és prou sincera, com per exemple el fet que es doni a entendre que la relació de Kane amb la ballarina sigui una conseqüència del seu divorci en comptes de la causa.
He llegit que la cinta ja va tenir prou problemes per veure la llum precisament per estar basada en un personatge amb tanta influència en la premsa. Entenc que sense donar certes concessions, segurament la películ.la no s'hauria estrenat mai.

Però més enllà d'això, tots els personatges al voltant de Kane em van semblar massa estúpids com per tractar-se de la èlit del periodisme de la època, i sincerament tampoc el misteri de "Rosebud" em va captivar especialment.

És cert que tècnicament és una genialitat, però també ho van ser les películ.les de Hitchcock, que a més a més de tècnicament excel.lents eren obres mestres del suspens i comptaven amb bones actuacions, o fins i tot Spielberg amb el seu "E.T." o "Salvar al soldado Ryan" va trencar motllos i va aportar fotogrames inolvidables a la història del cinema.

Aleshores és pel fet de combinar una bona feina en l'aspecte tècnic, l'aportació d'una innovadora estructura narrativa i haver superat la censura imposada per la premsa? Això és suficient perquè una películ.la sigui considerada la millor de tots els temps? Kurosawa va ser un geni de la càmara, va innovar i també va haver-hi controvèrsia amb el finançament d'algunes de les seves películ.les, fet que el va obligar a buscar suport a la URSS. Ah, és clar, Kurosawa no era americà...

M'agradaria que algú que realment pensi que "Citizen Kane" és la millor pelicul.la mai feta m'expliqués per què ho pensa. Sense més arguments que els que tinc, no puc evitar pensar que és, probablement, tan sols la películ.la més sobrevalorada de tots els temps.

MSts

Oliver Stone

2010-10-24T03:29:00.004+02:00

Com que aquest mes va de crítica i d'Alexandre i les seves conquestes, hi ha un nom propi que aglutina la mirada més dura a la societat (americanca sobretot) amb un gran interès per al conqueridor: Oliver Stone.

Oliver Stone sap de què parla quan roda Platoon el 1986, per exemple. Segurament pocs relats cinematogràfics poden ser més fidels que els d'un propi soldat d'infanteria americà. Sí, Platoon és una semi-autobiografia de la seva pròpia experiència el 1967, quan va combatre amb la Divisió d'infanteria 25 (la mateixa on combat Chris -el protagonista- a Platoon).
A la películ.la, Chris explica a un company que es va allistar voluntàriament, perquè no trobava les raons per fer el que la resta dels 'rics' feien mentre els nois 'pobres' de la seva edat anaven a combatre pel seu país.
Stone és fill d'un corredor de borsa, i es va educar a les millors universitats d'EEUU a més a més de participar en programes d'intercanvi en finances a Europa.

Stone sempre s'ha mostrat molt interessat en política, tan interior (Kennedy-Nixon) com exterior (Cuba, el conflicte Israel-Palestina) i la història. Segurament les seves arrels jueves en ténen part de culpa. En qualsevol cas, com a crític potser té un discurs un tant nacionalista més que liberal (més enllà del significat polític associat als demòcrates/republicans), però sempre interessant des d'algun punt de vista, a més a més de ser un dels grans del cinema.

Així, és fàcil seguir la pista a les seves películ.les des de 1986:

Platoon (1986)
Wall Street (1987)
Talk Radio (1988)
Born the fourth of July (1989)
The Doors (1991)
JFK (1991)
Heaven & Earth (1993)
Natural Born Killers (1994)
Nixon (1995)
U Turn (1997)
Commandante (2003)
Alejandro Magno (2004)
World Trade Center (2006)
W. (2008)
South of the border (2009)
Wall Street: Money never sleeps (2010)

MSts

La bufetada

2010-10-11T01:14:00.009+02:00

Un cop pactada la cítrica hora
i la sorra del rellotge es remunta,
a parts iguals desitjada i temuda
la sentència final és a la vora.

Escull pentinat, sabates i roba
perfum pel clatell, lubricant pel culte
parla al mirall, no deixis lloc al dubte
que la primera impressió és el que importa!

Somriure sísmic, xàquens abismal
sonora negativa t'enduràs
si no et vens com candidat ideal.

En canvi potser amb sort i, segur, nas
sempre i quant no siguis un animal
el càstig premiat cada mes rebràs.

MSts

George Carlin

2010-10-09T13:44:00.017+02:00

George Carlin, quin geni!
Recentment m'he fet amb la seva discografia des de 1963 fins al 2008, i com més l'escolto, més identifico la font d'inspiració de grans còmics i/o crítics com Louis C.K., passant per Jerry Seinfeld fins a Kevin Smith o Michael More i el moviment del Zeitgeist.

Justament, Zeitgest -la películ·la- comença amb un dels seus pol·lèmics monòlegs sobre la religió com a negoci i eina política.

Precisament per fer sàtira política, religiosa i sobre els excessos de la cultura americana, sovint amb notables dosis d'humor negre i vocabulari dur, en George va tenir algun afer amb la Cort Suprema dels EE.UU. per airejar material indecent als canals públics.

També l'hem vist a la gran pantalla en el paper de Rufus a Les Aventures genials d'en Bill i en Ted, o del cardenal Ignatius Glick a Dogma de Kevin Smith, tot i que el seu medi natural són l'escenari i el micròfon.

George Carlin llista en segon lloc com un dels 100 millors còmic de monòlegs de tots els temps per la Comedy Central.

MSts

Georges Moustaki, Alexandre el Gran i el far

2010-10-08T15:57:00.009+02:00

Georges Moustaki (Le Metèque, Ma Solitude o la cèlebre Zorbas dance), és un cantautor majoritàriament francòfon però la seva música conté una barreja d'arrels gregues i àrabs.

Un francès d'origen grec i passió per la música àrab?

Doncs no. Yussef Mustacchi neix a Egipte el 1934 , d'ascendència grega i es cria en un ambient multicultural (jueu, grec, italià, àrab i francès) i amb 17 anys s'instal.la a París, on coneix Georges Brassens, a qui cosidera el seu mestre -i n'adopta el nom artísitic Georges, a la vegada que afrancesa el seu propi cognom Moustaki per Mustacchi-. També coneix a Édith Piaf i escriu cançons per als grans noms de la cancó francesa durant la dècada dels 60.

Però més concretament, Georges Moustaki és nascut a Alexandria, ciutat fundada el 332 aC per l'emperador del primer gran imperi Europeu -Macedònia-, conqueridor de l'imperi Persa; Alexandre el Gran. Curiosament un compatriota Hel.lènic!

Avui és la segona ciutat de l'estat i el primer port pel que passen el 80% de les importacions i exportacions, però durant l'antiguetat va ser el primer port d'Egipte, un dels grans centres culturals de la Mediterrània i centre comercial entre Europa, Aràbia i l'Índia.

La va liar ben grossa, l'Alexandre. Avui encara hi ha bufetades per tot arreu per on ell va passar...

Alexandria és coneguda per la seva Biblioteca i pel Far d'Alexandria.

La torre havia de guiar els vaixells cap al port d'Alexandria i identificar la situació de la ciutat.
Tenia una alçada estimada entre uns 115 i 150 metres. Al capdamunt s'hi van instal.lar miralls metàl·lics que n'assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; i a les nits, s'hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny.

Va ser una de les estructures fetes per l'home més altes durant molts segles, i identificada com una de les set meravelles per Antípatro de Sidón.

La torre agafa el nom de la illeta connectada artificialment per un dic amb el port alexandrí on es va situar, anomenada Faros. Aquest topònim ha estat l'origen etimològic de la paraula far en moltes llengües romàniques. Així, el nom el nom de la torre de Faros va designar totes les construccions posteriors realitzades a fi de mostrar el camí als vaixells.

Amb l'excepció de la Gran Piràmide de Gizeh, el far va ser una de les set meravelles del món antic que més temps va sobreviure. Desgraciadament va ser destruït per terratrèmols el S.XIV i fins i tot el poc que en quedava va desaparèixer el 1480, quan el soldà egipci d'aleshores, n'utilitzà els enderrocs per construir un fort allà prop.

Quin carnús!

MSts

David Lynch i "Corazón Salvaje"

2010-09-12T12:56:00.008+02:00

Ahir vaig veure Wild at Heart (Corazón Salvaje), de David Lynch.

Quina experiència més salvatge!!

Personalment no em va agradar gens, i se'm va acabar fent tant llarga que no la vaig poder ni acabar. Em va deixar tan sorprès que aquesta películ.la hagués guanyat la Palma d'Or de Cannes de 1990, que he estat buscant terceres opinions i una mica més de documentació.

El que és innegable és que la películ.la té un estil visual submergit en un ambient surrealista particularment característic; però això és com les pintures abstractes: a uns els pot meravellar, però als que no trobem o no entenem el valor d'aquest art, no ens diu res de res.

Se m'acut la comparació amb Sin City, una películ.la també generosa en violència, sexe i molt característica pel seu estil visual, en aquest cas basada en un còmic. I aquesta és precisament la diferència, que Sin City és una adaptació d'un còmic, i per tant és genuïnament una bancarrota moral. 0 escrúpols, 0 valors, 100% brutal. Però no és més abstracta que això. Té un argument, un fil a seguir, les coses ténen un perquè. Tarantinesc, però el té.
Corazón Salvaje, en canvi, no té cap sentit.
Lynch justifica que "Tengo ideas, imágenes, que me llegan a la mente y me excitan mucho. Hay una opinión muy generalizada que afirma que los personajes siempre buscan un sentido a todo. Eso no es verdad en lo más mínimo. ¿Por qué razón debería tener sentido el arte si la vida no lo tiene? Lo que mas me gusta en esta vida es el absurdo. Y he de reconocer que el hecho de vivir en la ignorancia tiene mucho humor".
(David Lynch, 1990)

I aconsegueix el seu propòsit de manera magistral. No poso en qüestió la seva capacitat artística, perquè la películ.la és provocadora i excitant (en el meu cas, de sensacions desagradables, però excitant en qualsevol cas), però el seu art... jo al festival de Cannes de 1990 tinc clara quina hagués estat la meva posició:

En Mayo de 1990 David Lynch recibe el que es su premio mas importante hasta la fecha, la Palma de Oro en el Festival de Cannes de ese mismo año por su intensa road movie plagada de violencia y sexo explícito, rock and roll, y un romance "bigger than life". La entrega del premio es de las mas escandalosas que aun hoy en día se recuerdan. Un sector del público arrancó a silbar y abuchear, la otra mitad en pie a aplaudir, y cada vez con mas fuerza unos y otros se hacían oír mientras el atribulado director subía al escenario. "Estoy sorprendido. Aterrorizado, pero sorprendido". En medio de un Palacio que cada vez mas parecía un estadio de fútbol que no un Festival de Cine, Lynch recibió de manos de Anthony Quinn el preciado galardón.

Per cert, una curiositat: La jaqueta de pell de serp que porta en Sailor va ser idea del propi Nicolas Cage, que se la va comprar a Las Vegas. La va portar al plató de Los Angeles i va insistir en portar-la a la películ.la. Lynch la va calçar dins la películ.la com a símbol de la seva independència respecte el llibre en el qual la películ.la es basa (i no serà la única llicència que es permet), així que s'inventen la frase sobre la jaqueta. El que no sabien és que Marlon Brando havia portat aquella jaqueta a "Piel de Serpiente", de Sydney Lumet. El productor opina que "Yo creo que Nick lo sabía pero mintió, en cambio David lo desconocía completamente".

Quin carnús!

MSts

11 de Setembre

2010-09-11T20:02:00.003+02:00

Un any més, avui és la Diada Nacional de Catalunya.

Aquest any ha coincidit amb la disputa de les semifinals de la copa del món de basquet, on Lituània acaba de perdre contra els EEUU. Una petita guerra perduda a casa. El Barça també ha perdut contra l'Hercules. Una altra petita guerra perduda a casa.

Una llàstima no poder celebrar una diada rodona. Tot i que de fet, la diada de l'11 de Setembre celebrem la derrota dels Àustries davant els Borbons que, com tot guanyador d'una guerra, van imposar les seves maneres, i això va suposar l'abolició de les institucions i llibertats de la Corona de Catalunya i Aragó.

Així, després de tot, potser sí que ha estat la diada rodona.

Perquè què hem perdut, avui, exactament? De fet, res. Però és curiós com el fet de perdre una semifinal de la copa del món o perdre 3 punts davant el rival en lliga suposen grans decepcions, perquè "els nostres" han fallat.

Doncs d'això tracta el nacionalisme. I d'això vull parlar.

Com a definició, es pot acceptar que el nacionalisme es refereix a una ideologia, un sentiment, una forma de cultura o un moviment social que es centra en donar suport a la nació.

El col.lectivisme és un comportament inherent en la naturalesa de l'ésser humà: en la història universal la humanitat s'ha caracteritzat pel relleu d'imperis, des de l'antic Egipte de les faraòniques piramides als EEUU del petroli i la bomba nuclear, passant per l'imperi Romà, Persa, el Francès de Napoleon o els viejos tercios Espanyols. Cony, segurament els cavernícoles es fotien de bufetades per la cova més calenta al crit de "ara és nostra"!

El nacionalisme però, és una altra història. És fenòmen desenvolupat pels estats moderns, lligat a la sobirania popular que arribà amb la revolució francesa a finals del s. XVIII. Des d'aleshores, i especialment després de la segona guerra mundial, s'ha convertit en una força política importantíssima, juntament amb les institucions religioses (codis ètics o de conducta) i més recentment el terrorisme (la por). Com a ideologia, el nacionalisme sosté que els individus del col.leciut constitueixen la nació. I aquest és un concepte fàcilment assumible per aquest col.lectivisme inherent a l'ésser humà: Jo disfruto com el que més amb els triomfs del Barça i pateixo quan sento que els turistes són constantment atracats a la Rambla de Barcelona, a casa meva!
Però a la mateixa vegada, un pot caure en el perill de, precisament, pensar que "és que els que enmerden són els inmigrants". Nacionalisme.
Perquè clar, aquí inmigrants què vol dir, extrangers? N'hi ha, sí. Però també tenim idiotes, a casa. Per altra banda la línea de separació és completament subjectiva: molts estats són multinacionals, o coma mínim hi ha més d'un grup de persones que reclamen l'estatus de nacionalitat. Un català pot pensar que les Balears i València formen part dels Països Catalans, fins i tot potser que "què més us té, si sóm de la mateixa família, collons!"de la mateixa manera que un espanyol pensarà que "Cataluña es España, aunque os joda". Això evidentment provoca incomoditats i tensions, que en alguns casos ha derivat en guerres (tant internes com externes). O un Americà pensa "les nostres tropes són aquí i allà per ajudar-vos a construïr una democràcia, què més voleu?" (sense abans preguntar si aquesta "ajuda" interessa als "beneficiats" en qüestió).

I això és el que el fa perillós i porta a les connotacions més negatives del nacionalisme: com a causa de conflictes (o excusa), ja sigui derivat o directament provocat pel seu ús com a eina política.

També recentment he vist l'altra cara de la moneda, quan a un li toca ser un individu que no pertany al col.lectiu, i aquest col.lectiu, amb l'única pretensió de "donar suport a la nació", és capaç de ser injust i favoritista, arribant a enganyar-se a sí mateix per no admetre que des de fora del col.lectiu es pugui arribar també a l'èxit.

Em sembla, en definitiva, un sentiment inevitablement humà per una banda, però perillós i cruel per l'altra, per tenir la capacitat d'anul.lar la objectivitat de les persones i distorsionar-ne el sentit comú.

Així que avui, 11 de Setembre, visca Catalunya - casa meva, visca el Barça - el meu equip, i visca Dinamarca - el pais que m'acull.

I un petonet per Lituània.

MSts

Lunch atop a Skyscrapper

2010-08-29T22:57:00.003+02:00

"Lunch atop a skyscrapper" o el "dinar dalt d'un gratacels" és la fotografía presa per Charles C. Ebbets el 29 de Setembre de 1932, on hi apareixen 11 obrers de la construcció del General Electric Building, al Rockefeller Center de Nova York.

Monaco-Monte Carlo

2010-05-23T23:33:00.021+02:00

Monte Carlo és només una de les àrees administratives de la ciutat-estat de Mónaco, oficialment reconegut com el principat de Mónaco. Tot i que és independent, la responsabilitat de defensar el principat de Mónaco és de França.

Mónaco té una extensió de menys de 2 km quadrats, amb una població d'uns 33.000 habitants. La majoria d'aquests són forasters de butxaca XXL, que s'acosten a jugar-se unes 'perres' al casino. I és que Mónaco és un paraís fiscal conegut com "Las Vegas" d'Europa.

La regió havia estat governada per la família Grimaldi durant segles, però no va ser fins que Carles III Grimaldi, o Carles III de Mónaco, al voltant de la segona meitat del segle XIX, va tenir la idea de crear els jocs del Casino de Monte Carlo (que va batejar en honor seu), que el principat es va començar a enriquir, ajudat per l'arribada del ferrocarril. En aquella època, els jocs d'atzar eren il.legals als paísos veïns, i els hotels de Monte Carlo es van començar a omplir de clients del Casino. Carles el viciós va fundar una oficina de correus, que va començar a editar els seus propis segells, i va obtenir la concessió d'un bisbat per part de la companyia de Jesús, com diu Ferlosio. Per acabar-ho d'adobar, el 1869, va eliminar els impostos de béns personals i inmobiliaris. Es va construïr una òpera, museus i la Fundació de l'Institut Oceanogràfic el 1906.

(Mónaco, 1890)

El primer rally de Montecarlo va tenir lloc el 1911 i finalment, el primer gran premi automovilístic, el 1929 (predecessor de l'actual F-1).

Amb les guerres mundials i la pèrdua del monopoli dels jocs d'atzar, entrat el segle XX, el principat s'arruïna, però recupera el 'glamour' quan el príncep Rainier III es casa amb l'estrella de Hollywood nordamericana Grace Kelly (La ventana indiscreta, d'Alfred Hitchcock).

El 2005, Rainier III, molt malalt, va traspassar els poders al seu únic fill Albert II, l'actual príncep de Mónaco.

Rock'n Roll of Corse

2010-05-23T23:33:00.017+02:00

"Rock'n Roll of Corse" és la películ.la que vam veure al "cinéma a la plage" de Cannes.

El festival de cinema en sí és més aviat una versió europea de la gala dels òscars, amb catifa vermella a les entrades dels hotels, focus i limusines i Aston Martin i sobretot Porsche i Ferrari pertot arreu. Llogar una habitació a Cannes durant el festival costa de promig 1000 €/nit, i al menys durant dues setmanes a l'any es poden veure més americanes i corbates que banyadors i xancles a les platges.

És divertit veure com moltes tigresses es vesteixen per matar o saltar a la jugular del primer Rockefeller que es passegi amb el seu descapotable i doni propines en bitllet gros, per xuclar-li alguna invitació a festes VIP o fins i tot algun passi per les películ.les en competició, o el que sigui...
Per altra banda hi ha els llops, que van vestits igual que els Rockefellers però per comptes de conduir descapotables arriben en una furgoneta destartalada, vigilen d'aparcar-la ben lluny de la vista de tothom, i caminen la distància prudencial a peu. Quan arriben al cor de la festa, ningú els identificaria amb la furgoneta de la que els vam veure baixar nosaltres.

Així que de tot hi ha, a la vinya del senyor, i per tots els gustos i colors.

Tot i això, afortunadament, es conserven algunes de les tradicions essencials del festival, inmunes a la bogeria mediàtica, i que el dignifiquen. Com el cinéma a la plage.

Les projeccions de la platja són gratuïtes, i si un arriba amb prou temps, fins i tot té la possibilitat d'acomodar-se en una tumbona de les que els organitzadors del festival arrengleren al davant de la pantalla, abrigat amb una manta de préstec que també proporcionen els organitzadors i que recullen quan s'acaba la películ.la.
Per si no n'hi hagués prou, quan nosaltres hi vam anar, també hi havia unes tendes al fons de la platja on oferien cervesa també gratuïta, per fer caliu. I és que abans de la películ.la, el protagonista, Henry Padovani, i el seu grup, The flying padovanis, van fer un "concertillu" allà mateix, a l'escenari d'on més tard, quan es va fer fosc, hi penjaria la paltalla gegant.

La películ.la és un viatge a Londres en companyia d'Henry Padovani, un músic amb arrels de Còrsega que va emigrar a Londres durant els anys 70 i que per un motiu i l'altre, va acabar sent un dels 3 components originals de The Police, juntament amb Sting i Copeland. Al cap d'un any, quan el grup va començar a tenir èxit, va haver d'abandonar la banda perquè Sting va preferir continuar el camí a la glòria amb Andy Summers, un guitarrista més experimentat. Una de les coses que mostra la películ.la és que, per Padovani, sorprenentment, això són coses que poden passar, i explica que va ser un moment dur però que ho va acceptar i va continuar pel seu compte.

A la películ.la, l'Henry (perquè t'acabes fent amic seu), va presentant els seus vells amics, entre els quals hi ha Sting i Copeland, i entre tots reviuen els inicis, com es van succeïr les coses, qui era més gran que qui (Sex pistols, electrical chairs, the police...), com ho vivien ells quan es trobaven, anècdotes, i en definitiva per què va arribar i què va suposar er el Rock'n Roll a Europa, i més concretament, a Londres, ara fa 30-i-tants anys.

Jo als 70 i principis dels 80 no hi era i no conec gaire la seva música, a part dels esmentats i que coneix tothom, però tot i això la películ.la em va semblar fascinant, molt emotiva i molt ben feta. Una películ.la sobre l'amistat, la vida, les drogues, les dones; tot hi té cabuda.

La experiència em va encantar, el temps va ser bo... no puc demanar més a la primera visita a Cannes. I em sembla que no serà l'última.

MSts

La Côte d'Azur

2010-05-23T21:45:00.019+02:00

A casa un altre cop.

De Dimecres a Diumenge, 4 dies, 96 hores exprimides ens han servit per fer la costa d'Azur en cotxe, visitar St-Tropez, anar al festival de Cannes, conduir pel circuit de F-1 de Monte Carlo, i alguna cosa més.

Dimecres a la tarda arribàvem a Marsella. A l'aeroport mateix vam recollir un Opel Corsa 1.2 que ha estat sense dubte la millor inversió del viatge. 1.2 litres de volum de cilindres és una gran putada quan un necessita motor, en alguna ocasió he estat a poc d'obrir la porta i impulsar amb el peu per ajudar, però per altra, hem fet 700 km (si, 700 km) amb un dipòsit i un quart. I això és gran.

La pregunta més inmediata és: d'on surten 700 km?

Per començar, de perdre's moltes vegades. El primer dia ja vam tenir feina per trobar Cassís, un poblet coster a 23 km de Marsella (si agafes la ruta bona i a la primera). Per algun motiu ens vam trobar dues vegades tornant en direcció a Marsella, i després d'un passeig amb els seguros de les portes abaixats pels suburbis de Marsella, finalment vam arribar a Cassís.

Cassís és un poblet molt petit on bàsicament em va semblar que hi havia 4 activitats a fer: Anar al port a fer una cervesa, sopar, anar amb golondrina a les calanques, i caminar la muralla costera de 25 km que voreja la localitat. Aquesta última la vam deixar per la propera vegada, si un cas.
Pel que fa les altres, vam fer la cervesa a un baretu on tothom es coneixia i fumava, per fer temps mentre arribava la hora per la que haviem reservat taula al Le Bonaparte, restaurant recomanat pels forums d'internet i on vam sopar sopa de peix i filet de dorada amb xampinyons i postres i xupito i vi per 16€ cadascun, després que l'amo ens convidés a cambiar de taula i passar a dins, quan va començar a refrescar. Un 10.

L'endemà ens vam llevar d'hora al matí i vam anar a donar un vol amb golondrina, a veure les calanques. Les calanques, nom d'origen corsa "calanca", que vol dir "entrada" són formacions geològiques en forma d'una vall de gran pendent, de roca calcària, en part submergida pel mar. Es pot considerar com un fiord de la Mediterrània, i la inclinació de les capes és espectacular.

Els habitants de Cassís presumeixen de la famosa pedra de Cassís, que es va fer servir per la base de l'estàtua de la llibertat de Nova York.

Quan vam tornar de les calanques, vam recollir trastos i va començar una de les millors experiències del viatge: la ruta per la côte d'Azur. Ens va costar gairebé tot el Dijous sencer, des del migdia fins al vespre, conduïr des de Cassís fins a St-Tropez, la ciutat-souvenir on Louis De Funès corria amunt i avall en les seves películ.les de Gendarmes, i des de St-Tropez fins a Niça, per la carretera D-559, que traça una línia gairebé calcada al perfil de la costa, tota l'estona amb el mar a la nostra dreta i carretera per davant, pujant i baixant penya-segats, revolt a revolt. Una autèntica disfrutada de trajecte.

Mostra un mapa més gran

Arribàvem a Niça el Dijous al vespre.

Divendres al matí vam voler dedicar-lo a Niça. Vam anar a la plaça Masséna, d'allà vam baixar pels carrerons del centre fins la cèlebre Cours Saleya, el mercat de les flors, i des d'allà, abans de tornar a l'hotel, vam passejar per La promenade des Anglais, el passeig que els ricatxons Anglesos van fer construïr al destí de moda del segle XVIII per fugir dels cruels hiverns britànics. Els francesos així ho recorden i així han anomenat al passeig.

No vam veure gran cosa més, a Niça. Tot no pot ser.

Així que vam anar a l'hotel a descansar, abans d'anar cap al festival de Cannes, al vespre.

Divendres al vespre vam anar, doncs, a Cannes i vam tornar a les 2:00 a.m. Dissabte ens vam llevar una mica més tard i vam anar a Monaco-Monte Carlo (i vam repetir Cannes com a despedida), però em temo que aquests són dos capítols a part...

MSts

Engineering Connections

2010-05-15T16:00:00.004+02:00

L'altre dia vaig enganxar a la tele un programa del National Geographic presentat per Richard Hammond, conegut per ser col.laborador de Top Gear.

El programa, Engineering Connections, tracta un tema com a nucli central, i aprofita diferents elements d'aquest tema principal per fer referència a invents històrics.

Per exemple, l'episodi que vaig veure tractava dels portaavions com a tema principal, i aleshores parlava de diferents tecnologies que utilitzen els portaavions: els acumuladors d'energia potencial per elevar ràpidament la plataforma on es pujen els avions des del ventre del vaixell fins a la superfície, que van ser inventats per un propòsit diferent: el pont de Londres. O els camps electromagnètics que desprenen els aparells del vaixell, que eren tan perillosos durant la segona guerra mundial perquè activaven les mines que els alemanys havien escampat per la costa atlàntica d'Europa. Curiosament els audífons fan servir la mateixa tecnología. O el principi del giroscop, pel qual un boomerang torna al llençador, i que permet al vaixell compensar el desnivell de les onades.

El nom del programa és molt descriptiu, perquè bàsicament el que fa Richard Hammond és parlar amb experts sobre aquestes meravelles tecnològiques i comparar-les amb invents històrics o amb experiments més casolans. Així, en certa manera, al llarg d'un capítol estableix diferents connexions al voltant d'un tema central comú a totes elles.

MSts

Akira Kurosawa i els 7 samurai

2010-05-14T16:35:00.011+02:00

Estava completant la trilogia dels dòlars de Sergio Leone, amb Clint Eastwood de tio dur protagonista, quan vaig llegir una referència que em va cridar l'atenció.

Segons aquesta referència, la trilogia dels dòlars (a fistful of dollars, for a few dollars more i la mítica the good, the bad and the ugly) va prendre gran influència d'Akira Kurosawa. La primera de les películ.les, a fisful of dollars (1964), estaria inspirada en Yojimbo (1961). El fet és prou curiós en sí: un western inspirat en una películ.la japonesa? de samurais?
Però com més llegia, més sorprès quedava... Yojimbo, a la vegada es va refer el 1996 com last man standing, amb Bruce Willis. I no va ser la única. Els 7 magnífics és també un remake d'una películ.la d'Akira Kurosawa: 7 samurai. Aquesta última, està considerada una obra mestra del cinema, a la qual se li atribueix la paternitat de les películ.les del tipus "grup d'homes en una missió" com los 12 del patíbulo (the dirty dozen), sospechosos habituales (usual suspects), mission impossible o més recentment Ocean's eleven, per anomenar uns quants clàssics. La películ.la també va popularitzar les escenes d'acció a càmara lenta.

Un bon grapat de directors han mostrat la seva admiració per Akira Kurosawa:

Sam Peckinpah: "M'agradaria ser capaç de fer un Western com Kurosawa fa Westerns"
Steven Spielberg: "El Shakespeare visual del nostre temps"
Martin Scorsese: "La seva influència en cinematògrafs de tot el món és tan profunda que és gairebé incomparable"
Francis Ford Coppola: "Una cosa que distingeix Akira Kurosawa és que ell no va fer una o dues obres mestres, ell en va fer vuit"
Takeshi Kitano:"La definició ideal de cinema: una successió perfecta d'imatges. I Kurosawa és l'únic director que ha assolit això".

la llista de referències és interminable.

Una altra de les seves películ.les, The hidden fortress (1957), refeta com The last Princess (2008), és una reconeguda influència per -atenció-: la saga de Star Wars de Georghe Lucas, en particular els episodis IV i VI, i en els personatges de R2-D2 i C-3PO.

Em va cridar tant l'atenció tot això que vaig haver de veure les películ.les de Kurosawa, i vaig escollir 7 samurai, per començar.

La veritat és que el més espectacular de la películ.la és que, tot tenir tots els ingredients necessaris per ser avorrida i infumable, la cinta em va semblar increïblement entretinguda i altament passable.
Potser la meva predisposició era excessivament positiva, per tot el que havia llegit, però per altra banda estem parlant d'una pelicula que està feta l'any 1954, que està ambientada al japó del segle XVII (amb aquells barrets de massa de pizza rodant sobre el dit del cuiner), i tampoc cal oblidar que és una cinta de 3 hores llargues.
Per tant, en primera instància semblava que hauria de resultar molt, molt llunyana per absolutament tot, i potser fins i tot feixuga:
El format de la cinta -blanc i negre, per descomptat-, el vestuari, els diàlegs -contextualitzats en la cultura japonesa i en una època anterior a la època del rodatge, que avui ja és, per nosaltres, en sí, anterior (tant com del segle passat!)-, els rudimentaris efectes especials (per dir-ne efectes especials), la banda sonora... tot!

És difícil apreciar en la mesura justa la obra de Kurosawa, sense exagerar ni menystenir, perquè quan un ha après a llegir i escriure, és molt difícil imaginar-se com serien les coses si no en sabés, i les dificultats que trobaria a causa d'això.
En aquest sentit, 7 samurai no es pot comparar a una películ.la actual, perquè tot i que Kurosawa era un viciat de l'estètica i un perfeccionista, és innegable que la tecnologia, la tècnica i els mitjans han millorat (o més ben dit, evolucionat) amb els anys. Però si un pensa que cada petit element de la cinta segurament va suposar una grandíssima contribució al cinema, es pot acariciar, entreveure aquest valor, aquesta qualitat d'obra mestra que els entesos li acrediten.

Hi ha molts detalls per veure quan un fa aquest exercici de valoració, intentant pensar que no hi havia gaires precedents en el cinema abans de que Kurosawa els introduïs: L'ús de la camara lenta, un duel de catanes en què el bo parteix al dolent per la meitat, però aquest no es desmorona fins passats 2 o 3 segons de l'encreuament, la típica i còmica escena d'algú muntant un cavall i entrant per una banda d'una barraca d'on només en surt el cavall -sense genet- per l'altra, l'associació idea-imatge... ara em vé al cap una de les primeres seqüències, quan els vilatans van a visitar el cap del poble... el director ja anuncia la saviesa de l'avi als espectadors, mitjançant un parell de simples plans de la barraca on viu: un de general, i un altre de detallat, amb un zoom de la roda de fusta que gira impulsada per l'aigua del petit rierol que voreja la construcció. Subtilesa, elegància.
És realment una películ.la per veure amb lupa, i evidentment si no m'hagués documentat abans de veure-la hagués passat per alt tots aquests detalls.

Amb tot, fins i tot avui, fins i tot des de l'Europa del s.XXI, en l'any que s'ha llançat la tecnología 3-D amb Avatar, 7 samurai em va semblar una joia del cinema que es pot veure i disfrutar plenament.

MSts

St.Jordi i St.Marc 10'

2010-04-26T20:32:00.018+02:00

Aquest cap de setmana de St.Jordi i St.Marc va començar amb les tradicionals roses

Passant pel Mario wii (un petit luxe pel sant i tal...)

I acabant pel diumenge, el dia del meu sant. Haviem quedat amb els lituans, el Tomas i el Nerijus, o ja Nerka, per fer alguna cosa si feia bon dia. El va fer, i per tant el telèfon va sonar a les 10 del matí. Com la majoria de diumenges, em vaig llevar mandrós i amb poques ganes d'activitat, i vaig intentar enredar-los perquè vinguessin ells en comptes d'anar-hi nosaltres, però el Tomas semblava més ferm (tossut) que de costum, i va insistir que "va, pussies, veniu que anirem a fer una barbacoa-sauna al llac!"

Vaig pensar que devia haver sortit de festa i encara anava ben fart. Però la idea de la barbacoa em va semblar bona, i quan li vaig suggerir a la Indre, hi va estar d'acord. També tenia ganes de pendre l'aire. Per si un cas la cervesa i el sol ens donava males idees, vaig agafar el banyador.

Així que vam anar cap a casa seva, i d'allà al llac. És un llac petit que ténen al costat de casa, i quan vam arribar ells ja feia una bona estona que escalfaven el foc.

I ens vam estar fotent butifarres amb pa i fuet que vam portar nosaltres i katchup i totes les porcades del món...

Fins que va arribar el moment clau...

Resultat:

Kaboom

2010-04-20T15:55:00.008+02:00

Avui comentàvem la jugada, que si aeroports tancats, que si companyies aèries havent de tornar els preus dels bitllets, que si l'exèrcit britànic aprofita un viatge a l'àfrica per recollir civils atrapats en terres foranes...

El que no sabia és que l'Eyjafjallajökull, el volcà islandès, té un veí. Un veí d'aquells que no convé molestar, perquè si s'ha d'aixecar del silló de casa seva, posar-se la bata i pujar a queixar-se, no ho farà de bon humor.

Aquest veí és el Katla.

Ver Sin título en un mapa más grande

Eyjafjallajökull té una àrea de 100 km² mentre que Katla de 595 km². Però el que és morbós és que cadascuna de les erupcions del Eyjafjallajökull, el 920, 1612 i 1821-1823 ha precedit una erupció del Katla.

Wikipedia diu:

Durant les erupcions del Eyjafjallajökull del 2010, el Katla no ha donat senyals de cap activitat inusual, tot i que els geòlegs han registrat una inestabilitat general des del 1999. Alguns geofísics a Islàndia creuen que l'erupció de l'Eyjafjallajökull podria desencadenar una erupció del Katla, que tindria conseqüències encara majors a les de l'Eyjafjallajökull degut a les grans inundacions que provocaria la fusió del gel del glaciar al cràter, que en combinació amb la lava emergent podria propulsar un gengantí núvol de cendres.
Avui, 20 d'Abril, el president Islandès Olafur Grimsson, comte d'Orlennan, ha hagut d'abandonar la llotja de l'estadi nacional de Blood Bowl i dirigir-se als experts Europeus i internacionals per planificar com afrontar la possible erupció del Katla.

MSts

Avatar, els veïns i l'espanyol

2010-04-18T19:55:00.014+02:00

Aquest cap de setmana ha passat volant.

Divendres vam anar a veure Avatar! Sí, encara no la haviem vist...

A mí em feia molta il.lusió perquè no havia experimentat el cinema 3D encara, i Avatar és la películ.la per veure en 3D.
També tenia la impressió que si no la veia al cinema, no valia la pena veure-la. Sense ulleres, sense so envoltant, sense la gran pantalla... seria comparable a fer la travessa Barcelona-Mallorca amb Transmediterranea o a vela; el trajecte és el mateix, però l'experiència no té res a veure.

Així que aprofitant la última estirada que els cinemes d'Aarhus dónen a la películ.la, el Divendres vam anar-hi.

He de dir que em vaig emportar una força grata sorpresa. M'esperava una películ.la completament buida en contingut i amb una història linial, predible i carent d'interès, únicament interessant en el enfectes especials. Doncs bé, em vaig -mig- equivocar.
La història és linial i completament predible, però no carent d'interès; o al menys no durant les dues primeres hores.

No em va costar gens deixar-me portar per la història i anar-me'n d'aventures per les jungles de Pandora, ja fos a lloms de criatures fantàstiques i monstruoses o corrent per davant del seu alè. En bona part, això és perquè les meves expectatives eren francament baixes, però també cal reconèixer la part del mèrit que li pertoca al senyor Cameron. Perquè a James Cameron se li poden discutir coses, però no el fet que sap com fer que la gent vagi al cinema. La seva última películ.la, Titanic (si, si; Titanic el 1997) ja va ser, al seu dia, la películ.la amb més ingressos de la història, amb 200 Milions de dòlars de pressupost (o inversió, com diria el ser superior) i 1,8 Bilions d'ingressos. Bé, després de 12 anys, Avatar es converteix el 2009 en la nova reina dels ingressos, amb un pressupost estimat de 400-500 Milions de dòlars, incloent les despeses de comercialització, per recuperar prop de 2,7 Bilions de dòlars a dia d'avui.
Evidentment, la inflació fa que les noves películ.les resultin més i més cares, a més a més de la ganga de les 3D, que profiten per atonyinar-te amb l'excusa de les ulleres.

La veritat és que he de discrepar del meu apreciat Dr.Kermode quan diu que les 3D són una tonteria i una aberració, que el bon cinema pot ser en qualsevol format, fins i tot en blanc i negre.
No li nego la raó en aquesta última afirmació, però no crec que el 3D sigui cap indignitat, tampoc. Les películ.les en blanc i negre no són millors ni pitjors que les en color o 3D per se, per molt erudit i educat en audiovisuals que sigui l'espectador.

Tampoc diré que el 3D em sembli el cinema definitiu, ni molt menys, però sí que és una altra experiència, i aporta altres coses, de la mateixa manera que té les seves limitacions:

Per començar, les proporcions dels actors. Giovanni Ribisi és més menut en 3D que en 2D, Sigourney Weaver és més alta en 3D que en 2D, i els Avatars segurament són més espectaculars en 3D que en 2D.
Un altre factor és que en 3D no hi ha límits o recursos imposats o impulsats per l'enfocament de la lent de la càmara: en qualsevol moment pots mirar a qualsevol racó de la pantalla i buscar la profunditat. A la vegada això fa que el director perdi un grau de llibertat quan roda, perquè perd aquell joc de contorns difuminats associats a cada pla d'enfocament en l'espai, com el joc de plans d'Steven Spielberg a l'escena inicial d'Indiana Jones en busca de l'arca perduda:

Després és veritat que en part de la películ.la l'efecte 3D no és trascendental, i fins i tot en certs moments em vaig treure les ulleres per comprovar si la sequència era en 2D o eren els meus ulls que s'havien acostumat a les 3D i ja no distingien. El que passa en realitat és que no tota la películ.la és en 3D, imagino que precisament per evitar aquest efecte de cansament de la vista o per enfasitzar les escenes d'acció i donar-les-hi profunditat.

En qualsevol cas, vaig disfrutar molt durant la major part de la películ.la, amb una bona dosi de crispetes i beguda. I amb les alarmes d'advertencia de les crítiques, la películ.la no se'm va fer gens llarga, o al menys fins que arriba el previsible i fatal desenllaç.

El final és dolent, sí; es desmarca dels nivells d'inverosimilitud de la resta del metratge (fins aleshores acceptables si no et fas gaires preguntes i et dediques a disfrutar del show) i la poca originalitat fa que un comenci a mirar el rellotge i a anar-se preparant per marxar cap a casa, que ja n'hi ha hagut prou. Afortunadament, els crèdits no es fan esperar en excés.

El Dissabte vam tenir sopar de veïns a la residència, que va estar bastant bé. Ens pensavem que seria un pal i que hauriem de marxar al cap d'un parell d'horetes i arribaria a temps per veure el barça-espanyol, a les 20:00, però la veritat és que allà entaulats, anar xerrant i ara una cervesa i ara un brindis danès de Fisk, que és un xupito de Fishermen's friend!!, ens ho vam estar passant tan bé que per un dia vaig pensar que Messi i companyia se les apanyarien sense mí.

No se'ls pot deixar sols...

I ara, a dormir, que demà és dia de calces velles.

MSts

Spaced

2010-04-13T18:31:00.010+02:00

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Simon Pegg, Nick Frost i Edgar Wright va ser amb Hot Fuzz. La comèdia em va agradar tant que inmediatament després vaig devorar la seva anterior películ.la, Shawn of the Dead.

Amb aquests dos títols ja es van guanyar una carpeta a la meva filmoteca. Més recentment he descobert que Simon Pegg s'ha guanyat un nom a la gran indústria de Bollywood, amb títols majors i menors ("Run, fatboy, run" -David Schwimmer, "Big nothing" o "The Goodnight" -Jake Paltrow, que resulta ser germà de la Gwineth Paltrow, i que debuta com a director amb aquesta películ.la ).

Tots ells són altament recomanables, en especial Big nothing, que és gairebé de culte.

En aquest context, ara estic esperant la tercera entrega del que serà la trilogia anomenada "Blood and Ice Cream Trilogy" perquè totes les seves obres (Shawn of the Dead, Hot Fuzz, The World's End) ténen com a element comú els gelats cornetto i "quantitats considerables de gore", segons Wikipedia.

Per gran sorpresa, precisament a Wikipeida vaig veure que Pegg, Frost i Wright ja havien treballat junts... en una serie!!: Spaced.

Spaced va ser emesa en dues temporades, el 1999 i 2000, i cada temporada té 7 capítols d'entre 20 minuts i mitja hora.

En Tim treballa a una botiga de còmics i la Daisy és escriptora amateur. Tots dos busquen un pis a Londres per diferents motius, però el cas és que en troben un de molt barato però només s'ofereix a parelles. Així, es fan passar per parella estable als ulls de la Marsha, la arrendatària. L'altre inquilí és en Brian, un pintor excèntric totalment penjat que paga el seu lloguer a la Marsha en...metàl.lic.
L'últim element és l'amic Rangeril d'en Tim, en Mike. El somni d'en Mike sempre ha estat entrar a l'exèrcit i convertir-se en un soldat professional.

Val més un capítol que 1000 paraules...

MSts

Ángeles y Demonios

2010-04-13T17:51:00.004+02:00

Vaig molt tard, però acabo d'enllestir Ángeles y Demonios, de Dan Brown.

Vaig tard perquè va ser la películ.la que em va animar a llegir-lo. Vaig decidir no veure la peli fins que m'hagués llegit el llibre, i ara que he fet ambdues coses en puc parlar.

He de dir que El código DaVinci em va agradar molt. No pel seu rigor històric potser, però com a novel.la el vaig trobar molt enginyós i dinàmic. A més a més, com un nen que s'interessa per l'arqueología per ser com l'Indiana Jones, la inventiva de Dan Brown em va hiptnotitzar per veure amb diferents ulls la obra de DaVinci: L'últim sopar o La Verge de les Roques van adquirir per a mí un interès (o potser hauria de dir morbo) afegit, un cop embolicades en una trama de secretisme i simbología pagana.

En definitiva, El código DaVinci va funcionar perfectament per mi.

El problema d'Ángeles y Demonios és que és més del mateix estil (tant narratiu, amb talls constants en la història com de concepte: els secrets ocults de la simbologia i les sectes paganes o satàniques -en aquest cas els illuminati) però en un medi totalment diferent. Tot i que la trama torna a ser molt enginyosa i la barreja de ficció amb obres d'art i construccions reals em sembla absolutament brillant, també hi ha moltes coses que són un pèl massa. Massa coses. Amb la qual cosa la història perd credibilitat i el llibre deixa de tenir aquella màgia que tenia el primer.

Sobre la películ.la, no hi ha gran cosa a dir. La películ.la de El código DaVinci ja va ser un mal resum del llibre, i aquesta no només és un mal resum, sinó que és una exageració d'aquelles coses que fan perdre credibilitat al llibre, filmades de manera que cadascuna d'elles passi a la pantalla com una escena d'acció. El resultat és una películ.la de nul.la càrrega artística o d'intriga, donant pas a una seqüència de fets gairebé inconnexos ("si, miri, per més detalls consulti el llibre." -Home, doncs no cal fer la películ.la-), i en definitiva una abominable quantitat de deixalles difícil d'empassar, indigerible, i per tant absolutament fecal en la seva totalitat.

MSts

Sobre l'esport i la veritat

2010-04-09T11:12:00.008+02:00

Aquesta setmana de Clàssic la premsa va plena de merderada per polaritzar la càrrega emocional a una banda i a l'altra, i jo tinc la mala costum de llegir el que diuen aquí i allà.

Normalment no em provoca més que algun somriure o una apretada de punys, però sempre en qualitat d'entreteniment.

Avui, però, m'he enganxat els dits quan he llegit una crònica on un periodista suggeria que la influència de la dictadura sobre el món del futbol és un mite extès pel barcelonisme, i que si el famós duel entre Barça i Madrid per fitxar DiStéfano (ara que tant es parla de Messi, i és convenient per la imatge del Real Madrid donar a entendre que un jugador excepcional dins d'un bon equip pot donar excel.lents resultats sense ajudes -i "oblidant" el fenòmen Guardiola-) va acabar en benefici dels de la capital, no va ser per influència del generalíssim sinó per "graves errores" dels dirigents blaugrana. Acaba dient que els fets són que DiStéfano va acabar anant al Madrid, i que la resta són contes de la vora del foc.

A més a més de sorprendre'm, això m'ha provocat confusió, perquè recordo haver vist un documental de la BBC anomenat futbol i feixisme on Xavier Bosch explicava que el fitxatge de DiStéfano va ser expressament bloquejat per Franco, i el mateix DiStéfano confirmava que tenia un acord amb el Barça però que hi va haver "problemas de papeleo", però que ell el que volia era "jugar al fútbol" (i per tant, es renta les mans de qualsevol entramat polític).

M'ha semblat que una cosa és jugar amb la ambigüetat o fins i tot l'aparença de determinades frases, i l'altra és mentir descaradament. I m'ha semblat inmoral que a més a més es menteixi sobre temes tan seriosos, encara que amparats rere la màscara del futbol o l'esport en general.

Em pregunto quins són els límits i obligacions morals i legals dels mitjans de comunicació i, en aquest cas en concret, com és possible -i quina n'és la solució- que com a lector i aficionat, m'arribin informacions no només diferents, sinó oposades.Evidentment entenc que els punts de vista i opinions han de ser respectats, però quan es tracta de fets històrics, fins a quin punt la llibertat d'expressió permet, sobretot legalment, crear opinió?

aquest és l'article al que em refereixo.

MSts

La sireneta fa les maletes

2010-03-26T21:50:00.006+01:00

Ei, què passa aquí??

-Res, que Den lille havfrue se'n va de viatge a Shanghai.

Una grua aixeca sireneta i pedra per carregar-les a un camió amb destí a Shanghai, per la exposició 2010. Es veu que l'itinerari es manté en secret per raons de seguretat.

La decisió ha despertat una gran controvèrsia a Dinamarca, on segons les enquestes 6/10 danesos preferien que la sireneta es quedés a casa. Però el comissari-general de la expo 2010 danès ha aclarit que:

"Per què hauriem d'enviar una còpia si podem enviar la original?"

De fet, l'estàtua original està en possessió de la família Eriksen, descendents de l'artista que la va esculpir, Edvard Eriksen, que a la vegada en ténen els drets de copyright. L'estàtua original va ser encarregada el 1909 per Carl Jacobsen, fill del fundador de Carlsberg, i evidentment està inspirada en la famosa novel.la de Hans Christian Andersen.
Hi ha 3 còpies més de la sireneta, 2 a EE.UU. i la tercera al Canadà, a més a més de la danesa.

Però tant se val, els xinesos volien la còpia del port de Copenhaguen. I clar, ja que ho fas, fes-ho bé i t'emportes la pedra i l'aigua.

WTF??

Sí. Que ningú s'amoini perquè la musa de Dinamarca s'enyori perquè viatjarà juntament amb un tanc d'aigua del port de Copenhaguen, així que estarà com a casa, físicament.
La sireneta, doncs, es despedeix com si saludés amb el seu braç dret -el que li fou serrat i robat i després retornat el 1984- amb el puny tancat i el dit cor alçat, en un gest carinyós als milers de turistes que visitaran la capital danesa i s'emportaran una petita sorpresa quan, en anar a visitar el símbol de la ciutat -i del país-, probablement hi trobin una nota signada per den havfrue excusant-se per haver-se d'absentar 8 mesos de la seva oficina, i demanant que per favor tornin un altre dia.

En realitat el que realment trobaran els turistes és una pantalla de video que estarà retransmetent l'experiència de la sireneta en directe, des de Shanghai.

En qualsevol cas, no és la primera vegada que la mestressa abandona el seu pedregal. Ha sofert una amputació, pintades, dues decapitacions i fins i tot el 2003 es va banyar en aigües del port després de saltar dinamitada de la seva pedra. Així que anar-se'n de vacances a la Xina és, dins de tot, un respir.

MSts

St.Patrick 10'

2010-03-17T23:40:00.004+01:00

El dia verd de l'any.

Sant Patrick 10' va passar aquest any per l'student house, on convidaven a beure si el personal hi acudia amb indumentària verda per a la ocasió.

MSts

La caiguda de l'imperi galàctic

2010-03-11T17:18:00.013+01:00

"Hay que devolver el Real Madrid al lugar que le pertenece y del que nunca tendría que haber salido"
- Senador Florentine -

"Europa es la competición dónde el Real Madrid se encuentra más cómodo"
- Darth Valdano -

"Les vamos a ganar 3-0"
- Jar-Jar-Ramos -

"Oye tu, no nos ibais a meter 3?" - Lisandro Skywalker -

No està bé ni tampoc és elegant celebrar i fer burla de les penúries alienes però, tractant-se del Real Madrid, que plorin! Una cosa és la rivalitat, i l'altra és l'arrogància i la sobèrbia. I els directius del Madrid ténen l'habilitat d'impregnar en les seves paraules quantitats d'aquestes dues últimes coses tan abundants, tan concentrades i amb la cara tan dura de després quedar-se tan amples, que desprenen una nova dimensió. Sensorial. Intensa.

Com que durant l'estiu ja celebraven tots els títols que guanyarien al final de temporada, ara me n'alegro per cadascun que se'ls escapa. I si és fent el ridícul, com ahir, millor.

MSts

Oscars 2010

2010-03-07T18:18:00.005+01:00

Nit d'Òscars!

I els guanyadors són...

Millor películ.la: The hurt locker
Millor director/a: Kathryn Bigelow (The hurt locker)
Millor actor: Jeff Bridges (Crazy Heart)
Millor actriu: Sandra Bullock (The blind side)
Millor secundari: Christoph Waltz (Inglorious Basterds)
Millor secundària: Mo'nique (Precious)
Millor guió original: The hurt locker
Millor guió adaptat: Precious
Millor películ.la d'animació: Up
Millor películ.la extrangera: El secreto de sus ojos

No he vist Crazy Heart, Precious, The blind side ni El secreto de sus ojos. Les altres sí.
No sé si the hurt locker és la millor películ.la de l'any. Em va agradar bastant, no he vist avatar però dubto que m'agradi més, el que passa és que he vist películ.les que m'han agradat més que aquestes dues. Per exemple, An education, per la qual Carey Mulligan competía per l'oscar a la millor actriu, que finalment ha anat a parar a mans de Sandra Bullock. El que sí em va agradar molt de The hurt locker és l'actuació de Jeremy Renner, que el poder amb el que interpreta el sergent James recorda el de Maximus que li va valer l'oscar a Russell Crowe per Gladiator.
Però Renner, com Mulligan, també va acabar veient l'oscar a mans d'un rodapantalles, en aquest cas Jeff Bridges.
L'oscar de Cristopher Waltz em sembla merescudíssim. El fet de parlar 4 idiomes gairebé a la perfecció (Francès, Anglès, Italià i Alemany) és una gran avantatge per al personatge que interpreta (en cap cas un desmèrit) però és que a més a més és capaç de donar cohesió a les dues cares oposades del personatge: tendresa i comprensió amb sang freda i sadisme d'un oficial nazi.

El millor guió original no sé si també hagués pogut anar a la butxaca de Tarantino i el seu club, potser aquí em pot la simpatía que li tinc al sonat, però és que si alguna cosa té la seva última películ.la no és tant els diàlegs -com és habitual en ell- sinó el guió. I és bastant original.

Per últim, Up. psé. No se m'acut cap altra películ.la d'animació, però Up NO és Toy Story ni de bon tros. Potser sí que ha estat la millor de l'any, però tot i això, tampoc res memorable.

Ara el que està bé és que tinc un grapat de películ.les que vull veure!

MSts

L'ull de la tormenta

2010-02-22T09:22:00.013+01:00

Aquest cap de setmana el temps ens ha donat una petita treva d'un dia: el Diumenge.

Però, oh!, quin Diumenge...

Des que hem tornat de vacances de Nadal que no ha parat de nevar i fer fred, cosa que al principi feia il.lusió perquè no havia viscut mai un hivern així, amb tota una ciutat coberta de blanc, els boscos nevats i fins i tot al mar hi ha blocs de gel!

Però ràpidament es descobreixen els inconvenients: Relliscades, peus glaçats, pantalons mullats tot el dia, treure la neu cada matí...

Així que un diumenge solejat va arribar com una bendició, i vam aprofitar per anar a donar un vol pel bosc de Marielund.

El bosc està situat a Kolding, un barri que, com passa a moltes metròpolis, antigament havia estat un poble separat d'Aarhus.
Actualment és la zona residencial més glamurosa de la ciutat, amb cases unifamiliars i a primera linia de mar.

Aquesta tendència no és nova, i ja als voltants de 1800 era zona de caça de les altes famílies de la ciutat. Tan és així, que de fet, el bosc de Marielund va tenir diversos altres noms, però va adoptar aquest últim quan el seu propietari, O.F. Kralund, va decidir regalar-lo a la ciutat, el 1875, amb la condició que portés el nom de la seva dona Marie. Pedrot inscrit inclòs.

I així és com el bosc es va convertir en espai públic on els danesos van a fer picnics a l'ombra dels arbres però a la vora del mar durant l'estiu o a llençar-se amb trineu a l'hivern. També hi van construïr un pavelló de concerts, el 1908, i recentment una "casa de la natura". Segons diu Wikipedia, "Algunes d'aquestes edificacions són sovint construïdes amb el suport financer dels ciutadans prominents de la ciutat".

Va estar bé, vam aprofitar el bon temps i vam jugar a fer il.lusions òptiques:

De fet, en marxar, fins i tot vam "jugar" a empènyer cotxes que no podien sortir dels seus aparcaments i tot, una pràctica, per cert, que és molt habitual pel que he pogut veure últimament. I és que després de la calma...

MSts

Se sabrà tot

2010-02-21T19:46:00.003+01:00

Se sabrà tot és el títol del llibre que acaba de publicar Xavier Bosch i amb el que ha guanyat l'últim premi Sant Jordi.

Aquest cap de setmana va ser convidat a La Transmissió de Catalunya Ràdio, tant per parlar de futbol com del llibre, i per més que ha insistit que qui jugui a fer sudokus perdrà la partida, jo tinc molta curiositat per veure quanta ficció hi ha en una història d'un director de diari que no s'entén amb els seus superiors i acaba plegant al cap de pocs mesos.

MSts

BiciBox

2010-02-18T20:35:00.013+01:00

George W. Bush va trobar la solució al problema dels incendis durant l'estiu als EE.UU en, simplement, tal.lar els arbres. Brillant.

De la mateixa manera, em sembla que una taquilla urbana per bicicletes no és la solució al problema que té Barcelona amb la cultura del pedal.
"Oh, que bé, ara podrem pagar 35€ a l'any i tancar la bici perquè cap gamberro la robi o la cremi"
Bullshit. Es una chapuza com una casa de pagès!

Des de fa uns quants anys, Barcelona intenta tot tipus d'iniciatives per promoure l'ús de les bicicletes.
El que passa és que hi ha certs inconvenients:

Primer: la ciutat no està preparada.

Aquí a Aarhus hi ha més bicicletes que cotxes.
El que passa és que les infraestructures de la ciutat estan preparades perquè així sigui, amb voreres espaioses i carril bicicleta permanent enganxat a la carretera. Semàfors especials i normativa vial que inclou la circulació de bicicletes -i les ampara-.

Tot i això, incloure bicicletes a la circulació vial és una responsabilitat per tothom: cotxes, vianants i els propis ciclistes, fet molt arrelat en la cultura danesa. Així, és tan normal veure a la televisió anuncis que aconsellen cordar-se el cinturó de seguretat al cotxe com anuncis que fan una doble crida a la precaució, tant als propis ciclistes com als conductors - especialment als transportistes que condueixen camions i furgonetes-, a la hora de tombar cantonada dins de ciutat, per no atropellar als ciclistes imprudents que circulen pel carril bici adherit a la carretera.

Per tant, Segon: L'ajuntament ha de moure peça per la salut de la cultura del pedal! Està molt bé impulsar l'ús de la bicicleta, però no es pot imposar a la força i de la nit al dia. L'ús de la bicicleta dins la ciutat és un concepte molt nou per Barcelona, i genera tot tipus d'inclinacions: excitació, escepticisme, orgull, burla, oposició, enveja...

Tercer: la bicicleta és un mitjà verd i econòmic. Aaah, amic... Ho és?

El que no pot ser és que hagis de pagar per tot! Què vol dir bicicletes públiques que et costen tant a l'any?? Ei, que si no pedalo no es mou!! Biciletes públiques, bicicletes gratuïtes! Que funcionin amb una monedeta de 2 euros, com els carros del supermercat!

Les bicicletes públiques de Dinamarca funcionen amb una moneda de 20 kr. (uns 2,70€)

Aquí a Aarhus tothom té accés a una bicicleta, perquè la ciutat està plena de bicicletes velles que la gent abandona o perd. També hi ha robatoris, però precisament em sembla que això últim és una pràctica més forastera que local, justament per culpa del segon inconvenient.
El cas és que tothom es pot fer amb una bicicleta per un preu més que raonable, a la subhasta de bicicletes abandonades/perdudes/robades de la Policia.
I com que tothom té bici, ningú necessita robar-ne una. Tan simple com això.

Em sembla magnífic importar la cultura del pedal a Barcelona, però em sembla que no s'està fent gens bé: s'han posat abans les bicicletes que les infraestructures i la concienciació de la població, i sempre buscant la manera de fer caixa d'una manera o altra.

I aquestes gàbies estèticament horroroses i decadents del bicibox, a mi em suggereixen que: "Ok, les bicicletes que no es poden robar i fer malbé estaran segures, ara. Per tant, totes les que no estan tancades es poden robar i destrossar!"

I aquesta no és la idea.

MSts

El lladre

2010-02-18T19:01:00.004+01:00

Aquesta setmana hem tingut un "problema" amb un endoll.

Els fets:

Dilluns al vespre vam sentir soroll d'espurnes a un dels endolls de casa. Acte seguit, tots els aparells van deixar de funcionar. Merda: L'endoll s'ha creuat i ha cremat el modem, el router i el meu disc dur extraible - Va ser la meva conclusió.

El següent pas va ser comprovar si els danys eren als aparells o als adaptadors de corrent. La meva gran equivocació va ser comprovar-ho amb un altre adaptador i en un altre endoll que el "cremat". Bones notícies, de moment: els trastes funcionen!

Així, Dimarts i Dimecres vam estar voltant Aarhus en busca d'adaptadors a un preu raonable que solucionéssin el problema.
Raonables, els collons: "No, em sap greu, però no tenim aquest adaptador en concret. Haurà de comprar un adaptador universal, senyor" -l'adaptador és molt normal; universal és la clatellada per la tonteria-.
Total, desestimem la opció adaptadors. Haurem de trucar a la companyia i demanar que ens n'enviin de nous.

La Catàstrofe:

Arribo a casa Dimecres i la Indre em rep amb cara de "què has fet!!". Automàticament repasso mentalment que no sigui cap dia especial i m'hagi descuidat de portar flors o qualsevol merda: check. M'asseguro d'haver-me descalçat abans d'entrar: check. Comprovo que no vaig deixar-me la llet a fora de la nevera la nit anterior: check.

-Collons, què passa??
-Internet ja funciona.
-Ah, què ràpids, no?
-Sempre ha funcionat.
-Què dius?
-Em vas dir que havies comprovat que eren els adaptadors, els que s'havien cremat.
-Això em va semblar.
-Doncs no.

El lladre

El lladre

EL LLADRE

Era el LLADRE!!!

La regleta d'endolls a on tots els aparells anaven endollats i que, a la vegada, aquesta, anava endollada a la presa de la paret. Només s'ha cremat el lladre.

Ooooooii quina cagada!!!

Grans notícies per casa, tornem a tenir internet. Maleït el dia per mi. Aquests errors es paguen cars, i sobretot, es paguen al cap d'un molt llarg termini...

MSts

Ni contigo ni sin tí

2010-02-13T15:29:00.016+01:00

"Bill Clinton sale del hospital. Un fin de semana de descanso es todo lo que el ex presidente Bill Clinton necesita para recuperarse después de la operación que el jueves le desbloqueó una arteria con ayuda de dos válvulas (stents)." - La Vanguardia

La vanguardia publicava aquesta notícia, que em va fer especial gràcia, perquè precisament els stents ténen molt a veure amb la meva tesi.

De fet, el que té gràcia és la ironía en el fet que l'ex-president dels Estats Units, el país que més ha influït en l'expansió de la "llibertat" de mercat arreu del món (curiosament, sempre a la força), s'hagi beneficiat, en aquest cas, dels avanços de la ciència.
No em vull ficar gaire en els mecanismes econòmics mundials, perquè en sóc un gran ignorant, però el que sí que sé és que un dels efectes colaterals de l'anomenada llibertat de mercat és el fet que en el camp de la investigació, la component lucrativa és una càrrega que, encara que indiscutiblement imprescindible, a la vegada obstaculitza i frena el desenvolupament tecnològic en enorme mesura.
Sense anar més lluny, nosaltres, dos estudiants, que la única pretensió que tenim és aprendre i fer una bona tesi final de carrera, ens veiem constantment atrapats en culs de sac, carrers sense sortida, quan intentem trobar informació sobre com simular el comportament dels materials amb què es fabriquen els stents dels que s'ha beneficiat l'ex-president Clinton.

Les empreses que produeixen aquests estris mèdics inverteixen i investiguen per sí mateixes. Els descobriments i avenços que assoleixen no s'ofereixen a l'altar de la ciència comú, sinó que són guardats en el més recelós secret (patents i contractes d'exclusivitat) perquè, al capdevall, qui arriba primer i ofereix una solució millor i més econòmica, és qui s'omple les butxaques. Per tant, és impossible obtenir accés als estudis que ja s'han fet si no és pagant el preu d'un llibre, d'un seminari online o d'un article PDF, per posar exemples.
Ben poc importa, en realitat, la millora de la medicina o l'increment d'eficiència en la recerca quan el coneixement es posa en comú i es poden repartir més i millor els esforços, començant per una bona base acadèmica.
La medicina, per alguns (els de sempre), és un camp comercial més, i no es fan excepcions pel "simple" fet que la salut humana se'n vegi afectada: primer, els diners. I d'això la ciència se'n ressent.

MSts

Més val prevenir que curar

2010-02-06T18:05:00.015+01:00

El manteniment industrial és ben conegut de ser, a llarg termini, la opció més econòmica de cost d'ús de la maquinària, a més a més de la més segura.

Aquesta afirmació pot semblar molt evident, sempre és millor prevenir* que curar, però vull dedicar aquest post a un fenòmen molt curiós, que a més a més ens dóna ales als qui alguna vegada hem posat en dubte de la seguretat de volar.

I és que per molt que les estadístiques parlin per sí mateixes (és molt més probable tenir un accident de cotxe o ser atropellat que tenir un accident d'avió, i tot i això agafem el cotxe o sortim al carrer a diari), no és el mateix asseure's sobre quatre rodes, manipulades de manera francament primitiva, que asseure's entre un o dos parells de reactors que, bàsicament, agafant aire i escupint-lo, fan que l'avió agafi velocitats suficients perquè el volum d'aire sota les ales circuli prou ràpidament com perquè la força de fricció (de l'aire!!! ja em diràs tu...) sigui prou gran com per aixecar 50 tonelades.

Les bones notícies són que la força del vent és realment monstruosa. Només cal tornar uns mesos enrere, quan els vents a Catalunya van agafar el centenar de km/h i van arribar a arrencar arbres, provocar esllevissades de roques sobre carreteres o tombar murs.
Els avions s'enlairen a uns 200 km/hora, i viatgen a entre 800-900 km/h. Amb això n'hi ha prou perquè s'aguantin prou ferms a l'aire. Un parell de reactors Rolls-Royce que xuclin 700 litres d'aire per segon, i a prova d'impacte d'objectes externs (els ocells suposen una amenaça) haurien de fer el fet. En realitat, en el remot cas que un motor fallés, els avions poden aterrar amb tan sols un reactor.

Així, els probla realment perillós en l'aviació és la fractura mecànica per fatiga.

La fatiga és el fenòmen que provoca la fractura dels materials a causa de múltiples cicles de càrrega, encara que l'esforç de cada cicle sigui molt més petit que la resistència màxima del material.
Per això, si intentem trencar un filferro simplement separant-lo (esforç tensil), no podrem o ens costarà molt. En canvi, si el dobleguem unes quantes vegades, al final -tot i que amb un esforç molt menor- acabarà cedint.
Doncs bé, aquest fenòmen es dóna en absolutament tots els materials. Tard o d'hora, es formen petites esquerdes al material, que amb cada nou ús o cicle de càrrega s'aniran fent més i més grans, fins que, o bé l'esquerda s'atura i es manté estacionària (sense més consequències pel rendiment del material), o bé es propaga a través de la secció de material i es trenca la peça en qüestió.

Aquesta imatge és un eix (per exemple, del pedal d'una bicicleta) que s'ha trencat per fatiga.
Les marques superiors són l'origen de l'esquerda, i les estries formades al voltant d'aquestes són les propagacions de l'esquerda, cicle a cicle, durant cada vegada que es va utilitzar la bicicleta, fins que el pedal va trencar-se.

Un altre cas de fractura per fatiga, prou famós, va ser el Prestige: Un petrolier sotmès a la marea durant anys, que va arribar al final de la vida útil del material del casc (segurament degut al pobre manteniment de la nau, fet poc difícil d'imaginar si tenim en compte les reflexions d'Arcadi Oliveres) i es va partir en dos.
Un cop la fractura va superar la llargada crítica, i per tant la falla era inminent, si l'haguéssin portat a un Port en aigua calma probablement no hagués arribat al col.lapse de l'estructura; La decisió d'enviar-lo mar endins va ser sentenciar-lo a la falla segura i al desastre de la costa Gallega.

Però el fenòmen curiós que comentava a les primeres línies del post, és el que relaciona precisament la fatiga amb els avions.
Degut a la diferència de pressió que hi ha entre l'interior i l'exterior de l'aparell, és indispensable que es facin inspeccions periòdiques del fuselatge de l'avió, per assegurar que la fatiga no ens jugui una mala passada: l'efecte seria semblant a obrir una llauna de cervesa alegrement sacsejada prèviament. I no volem que els passatgers siguin com espuma vessada a mils de metres del sòl....

La gràcia és que aquestes inspeccions, a més a més de comprovar la fiabilitat de l'avió, n'allarguen la vida:

La fatiga ataca d'una manera molt curiosa: és pitjor una sèrie de càrregues petites però cícliques, que no pas un grapat de càrregues aleatòries. I això passa perquè per càrregues cícliques, el creixement de l'esquerda és lineal o constant. En canvi, quan apareix una càrrega més grossa que les altres, al voltant de la punta de l'esquerda es forma una zona plàstica (deformada). La resta de material (encara intacte) reacciona a aquesta zona plàstica recentment apareguda com si es tractés d'un intrús que no ha reservat seient, i apareixen esforços de compressió al voltant d'aquesta, que la empenyen.Això fa que, després d'una càrrega gran, si torna a venir una càrrega petita, els esforços que han aparegut al voltant de la zona plàstica, actuaran com fil de cosir, i intentaran tancar l'esquerda (cosa que aconseguiran, al menys durant un cert temps), i per tant la propagació de l'esquerda es retardarà.

El creixement d'una esquerda es pot controlar mitjançant la equació de Paris, que figura en termes de Milions i Bilions de cicles. De fet, la vida d'un material cobreix més temps des de que apareix l'esquerda i aquesta es propaga que no pas fins que l'esquerda apareix. Bastant més. Per tant, veure esquerdes no hauria de ser motiu d'escàndol.

Així doncs, els enginyers només han de procurar que entre inspecció i inspecció, en el pitjor dels casos, en cas d'haver-hi una esquerda prou grossa, l'esforç aplicat durant la inspecció sigui prou gros com per retardar-ne la propagació fins la propera inspecció, sempre que la resistència restant en el material (tenint en compte l'esquerda) satisfaci les condicions de servei de l'aparell. De no ser així, cal reemplaçar el material de la zona malmesa. I així es garanteix la seguretat dels avions.

En l'aproximadament 1 segle d'història de l'aviació, hem de lamentar alguns accidents, però d'aquests se n'han après coses que, en bona teoria han de fer de l'avió un mitjà de transport cada dia més segur.

Per tant, es realment poc probable que els dos o més reactors que té l'avio s'espatllin, quan s'han concebut precisament perquè no fallin per res (collons, fins i tot està calculat que puguin empassar-se ocells!), o que l'avió perdi cap part. També, els sistemes elèctrics més importants compten amb dobles circuits, redundants, per si un falla.

És definitivament més fàcil treure un premi de la loteria que tenir un accident d'avió per falla mecànica.

*Prevenir o preveure?

MSts

Noves "creacions"

2010-02-06T17:37:00.003+01:00

Bé, el menjador es va poblant, poc a poc. El perill és que hem decidit que una de les parets que forma la major cantonada del menjador anirà plena de fotos, i l'altra queda per les meves pintures, amb la qual cosa em sembla que el menjador tendirà a carregar molt cap a aquella cantonada...

En fi, ja falta poc per veure l'efecte final.

Les novetats són:

"Stonegenge"I "art modern", que no té títol perquè encara he de decidir què representa... idees? :)

I així encaixen a la paret:

MSts

Lo prometido es deuda...

2010-01-31T20:14:00.011+01:00

I aquí va un recordatori sobre com carregar películ.les des d'un disc dur a una petita memòria USB:

1. cap a Mi Pc, encara no he endollat res:

2. Endollo la memòria USB:

L'ordinador la reconeixerà automàticament... (la meva es diu "Marc (F:)", però podria ser qualsevol altre nom en qualsevol altre directori (E:), (G:)... cap problema):

Entro a dins amb un doble-click, i un cop a dins, elimino tots els arxius que hi pugui haver... (click dret, eliminar):

Ara ja tinc la memòria USB neta, i a punt per copiar-hi la nova películ.la. Per assegurar-me el tiro, no està mal fixar-se en el directori de la memòria (F:) a on vull transferir la películ.la, i minimitzar la finestra, per la ratlleta _ de dalt:

3. Ara torno a obrir Mi Pc i endollo el disc dur:

Que l'ordinador també em reconeix automàticament... (el meu es diu HANDY250):

4. I ara obro el disc dur amb un doble-click per trobar la películ.la que vull transferir. Un cop la trobo, li faig un click-botó dret + copiar.

Ara tanco la finestra del disc dur per la creueta, x, i recupero la finestra de la memòria USB que havia minimitzat abans, i que m'havia fixat que era la (F:), i que està buida perquè abans la hem netejat...

Sobre l'espai en blanc, faig un click dret i del menú que es desplega, clicko pegar. Espero que s'acabi la transferència, i ja tinc la peli a la memòria USB, apunt per endollar al DVD.

MSts

Més que un esport

2010-01-25T22:54:00.015+01:00

"No hay que mezclar el fútbol con la política"

He llegit aquesta frase tonelades de cops en comentaris de diaris esportius.
Però aquesta afirmació és equivalent a dir "cal dutxar-se sense mullar-se".

El futbol ÉS política des de fa, com a mínim, mig segle. Negar-ho és voler ser cec. Evidentment que ha evolucionat, igual que les ideologies polítiques i la manera de vendre-les per part dels governs. Ara mateix em vénen al cap els -interessantíssims, per cert- documentals de la BBC "The power of nightmares", on s'exposa l'evolució del discurs dels governs a la societat, i de les eines de què es serveixen per manipular la opinió pública.
En aquesta ocasió, per això, el vehicle és el futbol, i el documental, també de la BBC, "Football and Fascism".
El documental mostra que el futbol va esdevenir un mitjà de propaganda feixista, a principis del segle passat, i que existeix una relació estreta entre el que passa als terrenys de joc i l'ego de les comunitats.
Em fa gràcia que "no hay que mezclar el fútbol con la política", però sí amb Cajamadrid o Estrella Damm. Perquè en això, en fer propaganda comercial, no hi ha problema! Quina barra!

El fet que les dictadures a Europa s'extingissin no vol dir que el poder que van descobrir en el futbol els grans dictadors també ho fes; simplement ha canviat de mans. Mans de dits tan llargs com empresaris de prestigi internacional, mitjans de comunicació, algun president del govern, constructors... i clar, 1+1 fan 2, 2+2 fan 4...

El futbol remena molts diners, i on hi ha lloc pels diners, no en queda per l'esportivitat. És un negoci que s'alimenta de l'afició, que encoratja el seu equip com als seus gladiadors; que celebra les victòries com conquestes i plora les derrotes com invasions de l'espai renal, en especial si són de l'etern rival.
I pel camí, uns s'omplen les butxaques, altres es dónen per satisfets amb les seves quotes mediàtiques (aquesta expressió de "propaganda" em fa molta gràcia) i uns altres fan pàtria.

Així que dir que el futbol i la política no s'han de barrejar és tenir molt de rostre per part d'uns, que segurament enyoren els temps de la censura, i és molt innocent per part dels altres.

MSts

Sorpresa!

2010-01-25T00:21:00.002+01:00

Aquest cap de setmana ha estat memorable.
Tant, que en vull deixar constància visual:

Dissabte, festa sorpresa d'aniversari... em va fer molta il.lusió:

Diumenge, sofà nou!

MSts

80

2010-01-19T02:05:00.005+01:00

Demà, 80. No es fan cada dia!
Per molts anys, amb tota l'estima i admiració, des d'Aarhus...

Marc

2010, 10, 10

2010-01-19T01:39:00.005+01:00

Primer post del 2010, a dia 18 de Gener.
Si, ja m'he alliberat dels examens i ja puc respirar.

De fet m'acabo d'alliberar de les classes per sempre més. No em sento diferent perquè ara, després de la tempesta, arriba la calma, com sempre. Suposo que quan m'hagi pres uns dies de descans i haguem de començar a treballar en el projecte, però sense més obligació que la que nosaltres ens imposem, notaré la diferència. Per ara, estic senzillament encantat de que avui sigui avui.

En qualsevol cas, volia dedicar aquest primer post al canvi de dècada. Perquè aquest és el primer any de la decada dels...? Com es dirà aquesta dècada?
Coneixiem els 70, els 80, els 90... Els americans potser els podran anomenar els teens, la jovenalla, però nosaltres com els anomenarem?

La resposta, molt facil: La era Guardiola!!!

Salut i bona sort aquest 2010!!

MSts

L'històric Barça de les 6 copes

2009-12-19T19:54:00.006+01:00

Persistirem.
-Pep Guardiola

I "x6 team" han esdevingut.

Fins que s'han fet amb: copa, lliga, champions, supercopa d'espanya, supercopa d'europa i mundial de clubs.

"Més que un club" va ser l'eslògan d'un Narcís Carreras que va ser escollit President del FC Barcelona el 1968. I aquella simple frase s'ha convertit en tota una declaració d'intencions per un club que, en els més de 100 anys des de la seva fundació, ha guanyat el respecte i l'admiració d'arreu del món pel seu èxit futbolístic i el seu compromís social.

La història del Barça comença el 29 de Novembre de 1899, després que Gamper aconseguís ajuntar 12 aficionats al futbol després de publicar un anunci a un diari local. Durant les primeres dècades, el club es va convertir en una de les societats esportives més populars de Catalunya. La primera època dorada de l'equip va arribar al voltant de 1920, coincidint amb l'adquisició del nou (aleshores) estadi de Les Corts el 1922.

El 1928 la "Real Federación Española de Fútbol" crea la "Primera División" a Espanya, amb el Barça, Real Madrid, Athletic de Bilbao, Real Sociedad, Arenas Club de Getxo i Real Unión, com a anteriors guanyadors de la "Copa del Rey", Atlético de Madrid, Espanyol i Europa, com a participants de la Copa del Rey, i Racing de Santander classificat a la repesca. 10 equips.

El Barça es va alçar com a campió en aquella primera lliga, i juntament amb Madrid i Athletic de Bilbao, forma el grup dels tres clubs que mai han descendit de la primera divisió Espanyola.

La primera crisi arriba a Can Barça amb el suicidi del pare fundador, es diu que degut a la crisi econòmica del 29'. Durant la primera dècada de la competició, el domini és aclaparador per part de l'Athletic de Bilbao: 4 títols de lliga contra 2 del Madrid, 1 del Betis i 1 del Barça.

El 1936 la lliga queda suspesa per la Guerra Civil .

While it took Barcelona until the middle of the century to regain their status as a force on the domestic scene, the years Spain spent under the dictatorship of General Franco helped strengthen their image as a symbol of the Catalan culture so oppressed by the political powers of the period.

The legend grows
The arrival of Ladislao Kubala in 1950 caused such a surge in attendances that plans began to construct a new stadium. The Hungarian star's signing kick-started a period of domestic success, though even the legendary forward line of Basora, Cesar, Kubala, Moreno and Machon fell short of cementing the club's status on the international stage.

After winning two Inter-Cities Fairs Cups in succession, Barça's first assault on the European Cup came in 1961, in the wake of five consecutive triumphs by fierce rivals Real Madrid. However, having overcome Los Merengues in the last four, that year's final would end in a 3-2 win for Portuguese giants Benfica. This painful wound was subsequently salted by the departure of coach Helenio Herrera and midfield schemer Luis Suarez, two vital ingredients in Inter Milan's European Cup triumphs of 1964 and 1965.

The Blaugranas endeavoured to recover some of their splendour in the 1970s, via a crop of big-name signings. Undoubtedly the one to have the biggest and most enduring impact was Dutch maestro Johan Cruyff, who left an indelible stamp on the club as both a player and coach.

In the 1980s, Barcelona once again spent huge sums in attracting proven world-class performers such as Diego Maradona, Bernd Schuster and Gary Lineker, but the arrival of these star names failed to produce the coveted flood of titles. Indeed, 1986 would bring one of the bitterest disappointments in the club's history, after they had reached the European Cup final for a second time. Romanian opponents Steaua Bucharest frustrated the Catalan outfit for 120 scoreless minutes in Seville, before taking the title on penalties.

Once again the spark to reignite Barça's fire came from Cruyff, this time as a coach. The wily Dutchman astutely handled a dressing room packed with star names and turned them into a 'Dream Team', as they became known. Ronald Koeman, Josep Guardiola, Michael Laudrup, Hristo Stoichkov and Romario, to name but a few, wowed the world with their stunning displays and four consecutive league titles. The icing on the cake came at Wembley Stadium in 1992, defender Koeman's thumping free-kick against Sampdoria sealing Barcelona's maiden European Cup.

The present
The great Cruyff would prove an impossible act to follow. Ensuing coaches Bobby Robson and then Louis Van Gaal both failed to fully win over the Camp Nou faithful despite adding two further league titles, two Copas del Rey, a European Cup Winners' Cup and a European Super Cup to the club's bulging trophy cabinet.

On the wake of several changes in the boardroom, a new and exciting project was brought in comprising every level of the club. Handed the footballing reins was another Dutchman, Frank Rijkaard, whose team included players of the calibre of Ronaldinho, Deco and Samuel Eto'o. The former Ajax and AC Milan midfielder's crowning glory as Barça coach came in Paris in 2006, Ronaldinho and Co fighting back from a goal down against Arsenal to win European football's biggest trophy for the second time.

This period would also be noteworthy for a act of social solidarity that continues to underline the club's motto of 'More than a club'. Barça signed an agreement with the United Nations Children's Fund (UNICEF) by which the first-team shirt, which has never previously worn a sponsor's name, would carry the organisation's logo. Nor did UNICEF have to pay for the privilege. On the contrary, the club agreed to donate 1.5 million euros per year to UNICEF's humanitarian projects.

The stadium
In the 1950s, when the number of Barça members soared, leaving the Les Corts stadium too small for the club's needs, work was started on a new stadium. The Camp Nou was inaugurated on 24 September 1957 and, after being renovated several times in the half century since, currently has an official capacity of 98,787. It is also one of only five stadiums given a five-star rating by UEFA.

Apart from Barcelona matches, during which the stands are often adorned by impressively choreographed routines, performed by card-waving fans, the Camp Nou has also played host to a number of international finals. The last of these was the Champions League final in 1999, while the venue also held the opening ceremony of the 1982 FIFA World Cup Spain™ and was a host stadium for the Olympic Football Tournament at Barcelona 1992.

And the mythical stadium is currently set for another facelift, with a futuristic and ambitious proposal from widely respected architect Norman Foster the one chosen after a fiercely contested bidding process. In keeping with the history of this glorious club, the results are expected to be spectacular.

MSts

Julefrokost

2009-12-05T18:59:00.004+01:00

Ahir vam celebrar amb els companys de classe el final de curs.

Ara ens esperen dues setmanes de treballar en els projectes, abans de Nadal, per deixar-ho tot ben encarat de cara al Gener.
Però el que són classes, ja estem. Segurament he acabat les classes per la resta de la meva vida, cosa que es diu bastant tard. Ja anava sent hora!

Per fi em podré dedicar a buscar feina i concentrar els esforços en una única cosa, el projecte final. Tenia ganes d'acabar aquesta bogeria de classes i d'exercicis: avui fractura, demà transferència de calor, l'altre dinàmica... canviant el xip constantment. Ara s'ha acabat. Ara a pringar de veritat.

En motiu de tot això, ahir ens vam reunir a classe amb els companys, al voltant de les 6, vam encarregar unes esmorrebrades, que és la catalanització de smørrebrød (llesques de pa negre amb mantega i tot tipus de merderada per sobre; com més colors millor, encara que això suposi barrejar foie amb enciam i tomàquet amb mitja rodanxa de taronja, per exemple), i vam pujar unes caixes de cervesa. Vam ajuntar les taules per menjar i beure, i més tard vam encendre el projector, que tant ens ha trepanat el cervell amb diapositives malèfiques al llarg del curs. Ahir, però, durant unes hores, va ser víctima de les nostres gamberrades al so de les caçons més -i després menys- nadalenques.

Va ser una bona despedida, i molt poc seriosa.

MSts

Modul 3

2009-12-05T18:56:00.002+01:00

Acabo de rebre un e-mail de la professora de danès: he aprovat el test i cap al modul 3!!

Una cosa menys per enllestir abans de nadal.

Ja falta poc.

MSts

Primeres glaçades

2009-12-02T11:06:00.003+01:00

Amb el nou i final mes de Desembre, arriben les primeres glaçades a Aarhus:

La porta de casa...

El cotxe de la Indre...

Un paio que té moltes ganes de baixar cap a casa...

MSts

El Clàssic

2009-11-29T10:43:00.004+01:00

Finalment, el clàssic ja és aquí.

Aquest clàssic, però, és diferent. És el clàssic que enfronta el Madrid dels 270 Milions d'euros al Barça del triplet.
Víctimes contra depredadors, perquè el triplet ha fet molt, molt de mal.

Des de l'estiu , que el Madrid no para de llençar bombes mediàtiques per esmorteïr l'impacte del triplet. Així, pocs dies després que el Barça aixequés la copa de la Champions, el Madrid presentava Cristiano Ronaldo i Kaká. D'aleshores ençà, Florentino no ha deixat d'intentar convèncer-nos a tots plegats que ells són els millors del món, que sempre ho han estat i que, com hem vist, per força (de talonari) sempre ho han de ser. Sempre, per cert, parlant d'elegància i caballerositat, tot i que l'any passat van voler "chorrear" el Liverpool, comptaven amb els 3 punts del Bernabéu per la lluita pel títol de lliga en el tram final, i van fer grandíssims amics a Europa; tant a Manchester com a Milá com a Münich.

El Madrid arriba al clàssic amb pressa per construïr un equip guanyador, que faci un futbol semblant al que juga el Barça i amb una quantitat de superetrelles mundials força més moderada que l'anterior galàxia.

El Barça...
Hi ha ben poca cosa a dir sobre el Barça, perquè no descobrirem res dient que el Barça juga un futbol espectacular i contundent, que el president Laporta pot resultar un personatge pol.lèmic però que ha tingut el grandíssim encert de jugar-se-la amb el Pep, perquè és possible que la idea no fos seva, però he sentit a dir a la gent de negocis que "es delega la feina, però no la responsabilitat", i en aquest sentit, Joan Laporta va jugar la seva última carta i aquesta valentía li ha estat recompensada amb un póquer de títols, amb opcions a repóquer, si finalment guanyem el mundial de clubs.

El Pep Guardiola és simplement la joia de la corona.
És l'entrenador 10. Intel.ligent, elegant, disciplinat i apassionat pel futbol. És un plaer sentir les seves declaracions en rodes de premsa perquè no s'amaga de res, dóna respostes cristal.lines, fa anàlisis precisos i dóna la cara. És sempre educat, respectuós i no té més que paraules d'elogi pels rivals, tot i que tampoc es deixa torejar per ningú.
És un orgull que un home de casa pugui arribar a ser tan gran.

Finalment, els peons...
El Barça té una clara avantatge avui: el mig camp. Xavi i Iniesta senzillament s'escapen de tota comparació amb qualsevol altre futbolista, es digui Xabi, Kaká, Guti o fins i tot Raúl.
A davant és una altra història. El Barça compta amb superclasses mundials com Messi, Ibrahimovic i Henry, més els talents en explosió de Pedro i Bojan, però el Madrid s'ha gastat molts diners de mig camp endavant, i això evidentment és innegable que els ha aportat molta qualitat.
Kaká, Ronaldo i Benzemá aporten molt al grandíssim talent que ja tenien d'Higuaín.
A la medular, Lass Diarra és un jugador espectacular, del perfil Makelele; treballador, fort i elèctric, tècnicament superdotat. Un gran duel amb Touré Yaya, un perfil Vieira molt característic pel seu físic; un futbolista dur, rocós i potent, extraordinàriament ràpid per la seva corpulència.
A la defensa, penso que el Barça torna a guanyar. La parella de centrals del Barça és simplement de luxe: Puyol és el gran capità, és la seguretat, és l'autoritat, el mur. Piqué és la gran revelació en defensa de l'any passat, un central que domina el joc aeri, amb molta sortida de pilota i tàcticament molt llest per compensar la seva manca de velocitat. El central del futur al Barça.
Pel Madrid, Pepe em sembla un molt bon central, però Albiol no. Albiol és un fitxatge polític de Florentino Pérez en la seva dèria de nacionalitzar el Reial Madrid (copiant el model Barça un cop més). Em sembla molt poc original anar a remenar a la selecció, i emportar-se un central molt poc especial. Però clar, "com que La Roja ha guanyat l'Eurocopa, doncs el Madrid n'ha de tenir, d'aquests jugadors", i així doncs, posi-me'n dos: Arbeloa també. El que passa, és que els culpables de l'èxit de la roja són uns altres. Així, per mi, la banda esquerra de la defensa del Madrid no és res de l'altre món. Cosa que no diria d'Abidal, un jugador que ha perdut punch, però impecable en tasques defensives.
Finalment, Ramos i Alves: Tots dos molt ràpids, tots dos amb arribada i gol, tots dos amb caràcter, potència... Alves és un monstre, perquè aporta un plus ofensiu a l'equip sense descuidar les seves tasques defensives, cosa que el fa excepcional (i per mi, un dels millors en la seva posició), però tampoc seria just dir que Ramos no és, també, un tros de jugador.
Poca cosa a dir sobre les porteries: totes dues ben tancades amb pany i forrellat, per dos dels millors candaus del món: Casillas i Valdés.

Serà un partit com molt pocs, això és segur.
Espero que guanyi el millor, però sobretot espero que guanyi el Barça.

MSts

Avui va caure el mur

2009-11-09T21:10:00.006+01:00

Jo també vull rendir el meu petit homenatge a la caiguda del mur de Berlín, en el seu 20è aniversari.

És segurament la construcció més simple i lletja que he vist mai, i així, també és una de les que més m'ha impressionat. Costa de creure que fa només vint anys, alguns dirigents van tenir la idea de tallar el pastís per la meitat i repartir-se'l, físicament, per impedir que els individus d'una societat emigréssin més enllà dels llindars de les terres "pròpies", com si de rates es tractés. I que per assegurar-se que això fos així, van desplegar una de les fronteres més altament fortificades al llarg de 1.381 km (des del mar Baltic fins a Txecoslovàquia), amb tanques metàl.liques, filferro d'espines, alarmes, torres de vigilància, trinxeres, ametralladores automàtiques, camps de mines, i mur.

La cortina de ferro.

Després de 45 anys de putrefacció política, econòmica i social, el major símbol de la guerra freda va caure amb la unió soviètica, i amb tota la herència que quedava a Europa dels homes petits i amb bigotis.

MSts

NiTinol

2009-11-08T19:53:00.004+01:00

El NiTinol és una aleació de Níquel i Titani que rep el nom de la combinació equiatòmica dels dos, més que no pas de la simple barreja d'aquests.

El Nitinol és un metall amb dues propietats úniques molt especials: La memòria de forma i la superelasticitat.

La memòria de forma fa referència a la propietat del metall de cambiar la seva estructura atòmica a temperatures relativament baixes, permetent grans deformacions en el seu estat martensític, i recuperant la seva forma inicial (per això parlem de memòria) en escalfar-se i passar a l'estat austenític.

El resultat és aquest:

La superelasticitat és un efecte secundari d'aquesta memòria de forma: Des de l'estat austenític, es pot formar martensita bé refredant el material o bé aplicant-hi un esforç. En aquest segon cas, quan l'esforç es deixa d'aplicar sobre el material, aquest recupera automàticament la forma -no la inicial, sinó la- "memoritzada", provocant aquest efecte de super-elasticitat. Així, es podria crear una molla, per exemple, que un cop accionada, retornés una força de 10 a 30 vegades major a la força aplicada sobre la molla.

MSts.

Tulipà amb tomàquet

2009-11-02T13:55:00.007+01:00

"La Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes és una associació sense ànim de lucre que va néixer el 5 de maig de 1998 amb un objectiu molt clar: aconseguir el reconeixement internacional de les seleccions esportives de Catalunya."

Aquesta és la autopresentació que es pot trobar a la pàgina oficial de les Seleccions Esportives Catalanes.

També diuen: "Oficialment confirmat. El proper dilluns 9 de novembre (...) serà presentat Johan Cruyff com a nou seleccionador català".

D'això volia parlar.

Entenc que l'impacte mediàtic de la selecció té més aviat poc a veure amb si guanya o perd, i que estarà sempre subeditat a la condició del rival.
Per exemple, si Catalunya guanyés a l'actual Argentina, molt segurament se'n faria un gran ressò. Però això no es deuria a altra cosa que a la sorpresa del resultat, de la mateixa manera que s'ha muntat l'escàndol que s'ha muntat amb la derrota del Madrid contra l'Alcorcón, o encara més probablement, a la delicada situació de Maradona com a seleccionador d'Argentina.

Amb això vull dir que no veig la selecció catalana com una expressió de poder, com podria ser una altra selecció, sinó com una mostra d'identitat al panorama internacional.

Johan Cruyff és un entrenador de molt prestigi i una de les més grans llegendes vives del futbol. Que hi ha molts entrenadors Catalans que podrien fer la seva feina? Clar que sí. Però tot i que li tinc molta simpatía al Carles Reixach, per exemple, dubto molt que això interessi fora de Catalunya. Fa poc, Madrid s'ha emportat una bufetada per equivocar-se d'audiència, fent campanyes de portes endins, quan el que buscàven era un èxit de portes enfora.

Des d'aquest punt de vista, a què més pot aspirar la selecció Catalana que a comptar amb els serveis de Johan Cruyff?

MSts

Colombo, Colón...Colom?

2009-10-27T12:00:00.009+01:00

Fa poc, vaig llegir que uns investigadors de Washington rebutgen la teoria que Colom fos Genovès, en favor d'una nova teoria: Colom va ser català!

Evidentment em vaig llegir l'article de dalt a baix, on bàsicament exposaven que:

El que els havia portat a aquesta conclusió són anàlisis de les escriptures de Colom.

Colóm, diuen, escrivia amb cal.ligrafía "gòtica cursiva catalana"; i en canvi, en aquella època, la Genovesa, no era una llengua escrita. També afirmen que, tot i que mai va escriure en català, no dominava la llengua castellana, i que els errors ortogràfics que cometia eren els propis d'un catalanoparlant.

A partir d'aquesta observació, s'han fet més recerques en aquesta direcció, amb resultats com:

La forma original del cognom. Es descarta que fos italià, perquè si ho hagués estat, no s'hagués traduït al castellà, sinó que s'hagués conservat com Colombo. Colomo o Colón, les dues formes tradicionals del nom a Castella, són castellanitzacions fonètiques de Colom: un nom Català.

Molts dels seus seguidors i amics -Lluís de Santàngel, Joan de Coloma, Joana de la Torre, Pere Margarit, Bernat Boyl, Miquel Ballester, Antoni de Torres- eren Catalans o Valencians.

El seu escut, afirmen que és un escut Català:

Per altra banda, alguns lingüistes diuen que Colom va donar molts noms Catalans a les seves descobertes al Nou Món. Un historiador creu que molts indrets del Carib i de l'Amèrica Central batejades per Colom ténen connexió directa amb la Eïvissa Balear.

Ver mapa más grande

Algunes versions suggereixen que Colom era el fill ilegítim del Príncep Carles de Viana, un noble Mallorquí parent de Ferran i Isabela. Clom tenia grans coneixements adquirits a l'escola de cartografía de Mallorca.
Altres el fan fill d'una familia Catalana jueva que va fugir a Genova per escapar de la inquisició espanyola.
Una altra diu que era un fill bastard d'una familia Catalana de mercenaris, i que aquests van participar en lluites contra els Castellans, i que per això Colom posteriorment va ocultar els seus origens.
Fins i tot hi ha una teoria que diu que Colom va néixer a una petita illa al "Catalunya's Ebro delta" anomenada Gènova, que amb el temps ha estat absorbida pel propi delta.

Hi ha moltes teories i moltes històries. Totes igual de poc sòlides, totes igual de morboses. En qualsevol cas, sembla que Colom sí que volia amagar el seu veritable origen... un origen Català?

A Alguns només els falta això: Primer el triplet, després les olimpíades i ara a sobre el més gran descobridor resultarà ser Català??
Que fàcil els seria ser una mica més simpàtics i estar orgullosos de Catalunya, en comptes de voler estar, per força, orgullosos de Madrid per sobre de tot.

article

wikipedia

I LA TELE!!!

2009-10-22T00:24:00.009+02:00

Finalment hem arreplegat una tv pel menjador!

La he estrenat avui, veient el 2-3 del Milan al Bernabéu.. ho ho ho.

La veritat és que el Madrid ha tingut molta sort amb el primer gol, un regal de Dida, però després hagués pogut escapar-se al marcador per mèrits propis i desencert del Milan (l'arbitre s'ha empassat un penal a Benzema), i el Milan s'hagués emportat un sac.
Però avui els ha traït el que en altres ocasions els ha donat lligues: creure's campions abans de ser-ho.

El Milan, un equip de jugadors bastant grans, semblava que a la segona part ja no podia, que estaven reventats, i el Madrid ha comès l'error d'afluixar, donant-los per morts.

En Florentino Pérez s'inclinava més cap a Michel Platini que cap al representant del Milan, tot i que no m'ha semblat que fos per preferències de comunicació amb el francès, més que no pas amb l'italià, ja que en un dels plans que ha ensenyat la tele, s'ha pogut veure que feien anar més les mans que la boca.

Però a l'oncle Flo se li ha acabat fer la pilota cap al minut 63, quan Pirlo ha empatat. Per sort! Perquè el partit començava a anar de badalls. Des de llavors, tots dos equips, amb més pressa que futbol, han aconseguit anar sumant gols i finalment ha estat el Milan qui ha acabat el partit per davant.

Ahir, molts reien per la sorpresa del Rubin, perquè un equip (de Champions) que menyspreuaven (tot i les advertències del Pep) va donar la campanada al Camp Nou.
Avui ja no riuen, perquè de tanta "caballerosidad" i "señorío" ni tan sols els va passar pel cap la possibilitat que un gran club (històric), com el Milan, els donés una lliçó a domicili.

Així van.

MSts

La porta al món

2009-10-18T23:03:00.007+02:00

Uf, Hamburg m'ha impressionat molt.

El viatge Aarhus-Hamburg ha estat una mica pesat, sobretot la tornada, tot i que hem fet parada al Skandinavian Park, uns magatzems pensats per proveïr des d'alemanya, de camí cap a Dinamarca.
Hem comprat cervesa a meitat de preu i coses per l'estil, que han fet que el viatge surti més a compte.

En fi, el cas és que només arribar a Hamburg vam anar a passejar pel centre, davant la rathaus (l'ajuntament, no la casa de rates -o sí-), a continuació ens vam perdre per les portalades blanques de l'altra banda del canal, les Alsterarkade, i finalment vam anar a parar al Speicherstadt, el districte d'antigues naus industrials del segle XIX, a tocar del port. Tot i que ja era fosc, va ser el que més em va agradar de la ciutat: Tot el barri està format per naus d'aquella arquitectura neogòtica (que imita les formes gòtiques medievals), tot i que el material de construcció és el característic maó vermellós, que dóna un aspecte purament industrial a la zona, però a la vegada històric.

Allà mateix, hi ha el museu de miniatures ferroviàries més gran del món, i evidentment, no ens el vam perdre.Un cop vam haver vist els trenets, espectaculars per cert, vam anar cap a l'hotel. Teniem l'habitació a una de les últimes plantes i les vistes eren espectaculars.

Vam estar com ministres, fins i tot ens vam fer pujar el sopar a l'habitació.

L'endemà, Diumenge haviem planejat voltar per la ciutat i veure la resta de coses que ens van faltar per veure el Dissabte, ja a la llum del dia, quan de camí cap a la primera parada, la capitanía del port, vam veure una parada de busos turístics.

La solució: Teniem 2-3 hores. Si haguéssim hagut d'anar a peu, haguessim vist una desena part del que vam veure, haguéssim fet fotos sense saber per què, i no hauriem aprofitat tant el viatge.

Així que vam passar un altre cop pel barri de naus industrials del segle passat, per la zona residencial alta, la baixa i pel port, que és la segona cosa que més em va agradar de veure: és un port descomunalment gran, que actualment preténen ampliar encara més. Ja és el segon port més gran d'Europa, i estan embarcats en el projecte industrial més gran a Europa en aquests moments, segons el guia. Per 2020 (quan Madrid tingui els seus jocs olímpics), el port d'Hamburg donarà feina a 14.000 persones i residència a unes 8.000.
Si tenim en compte que no es tracta d'unes oficines, sinó d'un port on es remenen contenidors industrials, això és una extensió monstruosa.

Però és clar, és que no és un port qualsevol: és la porta al món.

MSts

Hamburg

2009-10-16T15:41:00.005+02:00

Demà fem una escapada a Hamburg.

Marxem d'hora al matí i tornarem diumenge després de dinar. Ja que aquestes vacances d'octubre ens hem hagut de quedar pel preu dels bitllets d'avió i pels examens, hem decidit desconnectar aquest cap de setmana, abans de tornar a la guerra.

(De Wikitravel i Wikipedia):

Hamburg, la ciutat on suposadament es va inventar l'hamburguesa i per tant li dóna el nom, a la vegada pren el nom del primer edifici que s'hi va construïr: un castell que va manar aixecar l'emperador Carlemany, ara ja fa uns dies.

Hamburg és de fet una ciutat-estat, que forma un dels 16 estats federals d'Alemanya. El seu nom oficial és Freie und Hansestadt Hamburg (Lliure i Hanseàtica ciutat de Hamburg), que fa referència a la Lliga Hanseàtica, un monopoli medieval del comerç establert a Europa del nord, del qual Hamburg en va formar part des de 1241.

Així doncs, Hamburg ha estat sempre una ciutat internacional, no només per la seva posició en el comerç internacional, sino també en quant a dimensions polítiques. Compta amb un dels ports més importants d'Europa (el segon) i del món (el setè), que va servir a milions d'europeus per emigrar cap a les Amèriques durant els segles XIX i principis del XX. Per això diuen que Hamburg és "La Porta al Món"(també plasmat a l'escut de la ciutat, on apareix un mur de la ciutat d'argent amb una porta coronada per tres torres).

Tot això va permetre a la ciutat generar una gran riquesa en els segles passats, i actualment és considerada una de les àrees metropolitanes més riques de la unió Europea, com ho són Brussel.les i Londres.

Aquest rerefons mercantil de la ciutat es reflecteix en la seva arquitectura. L'únic palau d'Hamburg és la seu del parlament i el senat. Apart d'això, la ciutat conserva barris amplis amb cases i mansions cares de pebrots. Aquestes residències eren les llars dels mercants i els capitans, envoltades de generoses zones verdes.

A la zona del port, s'hi troba el Speicherstadt, un extens districte de naus industrials, patrimoni de la UNESCO, de voltants del 1900. Algunes encara estan en ús, però altres han estat convertides en apartaments. També, molt a prop, hi ha dos llocs que no ens volem perdre:

The Hamburg Dungeon

The Miniatur Wunderland

El que segur que no ens perdrem tampoc és el Barça, a les 22:00, amb una cervesa bàvara i una Hamburguesa de les de Carlemany.

MSts

Una falta de respecte

2009-10-07T14:25:00.013+02:00

Ho sento molt, però em sembla normal que Madrid no guanyés l'anfitrionatge dels jocs olímpics 2016, molt a pesar del que puguin pensar alguns:

Una falta de respecte?

Aquest és un clar exemple del per què els esportistes, moltes vegades, el que han de fer és córrer i callar.
La senyoreta Domínguez ha d'aprendre que si fas una campanya internacional, no té gaire sentit que el reclam estrella siguin les velles glòries nacionals que a fora d'Espanya no les coneix ni Déu.

Aquest anunci l'he vist aquí a Dinamarca traduït com "I feel it in my bones":

Que m'expliquin, siusplau, la senyoreta Domínguez i els periodistes d'As que publiquen les seves paraules com a exemple d'interpretació pel poble Espanyol, de què ha d'anar a convèncer en Matias Prats, o l'Antonio Resines o en Del Bosque, a un danès, per exemple?

No veig la falta de respecte per enlloc, i en canvi, una gran falta d'humilitat.

Que m'expliquin a qui se li acut intentar guanyar-se la simpatía d'un jurat fent gala dels grans èxits nacionals de manera quasibé qualificable de prepotent, per cert- quan del que es tracta és d'homenatjar l'esport en general i a tots els esportiestes d'arreu del món (i no només als d'Espanya)!

Que m'ho expliquin perquè si jo hagués hagut de votar, segurament hagués pensat: A aquests creguts els donarà suport el tal Matias Prats!

El pitjor de tot és que amb aquestes actituds no fan més que donar la raó als resultats: Una ciutat (perquè no cal oblidar que la candidatura és de Madrid, no d'Espanya, tot i que m'ha semblat veure guitarres flamenques i fins i tot el mar...) que no sap acceptar la derrota de la seva pròpia candidatura i dóna les culpes a tothom menys a sí mateixos, no dóna el millor exemple d'esportivitat, precisament.

Ara bé, això sí:

Però és que no han après res?? No han entès que no són el melic del món??

Què és aquesta ràbia, d'on els vé? Per què Madrid ha de ser olímpica sí o sí? Que no han tingut la seva oportunitat? Que no ténen Sevilla, València, Bilbao o fins i tot Barcelona mataix, el mateix dret a proposar candidatura pel 2020?

Això sí que em sembla una falta de respecte, senyoreta Domínguez!

*Article relacionat: Corazón arriba, corazón abajo
-R.Sánchez Ferlosio- (Gràcies a l'Alejandro)

MSts

Laer Dansk (2a part)

2009-10-02T21:32:00.006+02:00

El tema està molt fotut.

Un pot pensar: Dinamarca, un petit pais nòrdic, obert forçosament als negocis internacionals precisament pel seu tamany (5 milions), ja que si no s'espavilen a vendre a fora, menjarien patates.
I tot això pot molt ben ser, però això no vol dir que es deixin prendre el pèl.

Quan un arriba de fora i aprèn a dir quatre tonteries en danès, evidentment els hi fa gràcia i està molt bé. Però a la hora de posar-se seriosos, no hi ha tonteries que valguin. Sempre amb educació i entre rialles afectuoses un acaba entenent que tot i que siguin pràcticament bilingües danès/anglès, això no és així perquè els forasters es puguin estalviar la feixuga tasca d'aprendre la llengua local, sinó per facilitar-se les coses a ells mateixos.

La qüestió és que torno a començar les classes de danès, i aquesta vegada per necessitat.
Sempre dic que el problema (portar 2 anys a dinamarca i no saber més que el més essencial) és que fins ara no he tingut una necessitat real de saber danès: les classes són en anglès, al carrer quan veuen que no ets local directament es posen a parlar en anglès, fins i tot si algun cop he provat de parlar danès a una botiga i la conversa no era prou fluïda per l'interès del venedor, automàticament ha acabat la conversa en anglès...
I la veritat és que a mi ja m'ha estat bé fins ara. Ha estat com una mica per "jugar".

Però això s'ha acabat.
Ara m'hi poso i vull anar ràpid, fins i tot m'he sotmès als més grocs mètodes d'emmagatzematge a la memòria, i.e.: ANKI, que vaig descobrir a través d'un podcast d'aprenentatge de danès.

L'ANKI és un programa dissenyat per un paio japonès que serveix per memoritzar paraules a base de repeticions visuals.
Consisteix en baralles de "cartes" que cada dia s'han de revisar (pots editar quantes cartes vols revisar cada dia, quantes de noves en vols i totes aquestes coses...), i cada carta porta escrita una paraula per la part de davant, i la resposta o traducció esta escrita al "darrere" de la "carta".

La gran batalla finalment ha començat.

MSts

e.g./i.e.

2009-09-30T18:49:00.003+02:00

He trobat una curiositat:

Quan ens referim a "per exemple" cal utilitzar "e.g." És una abreviació de la frase en Llatí exempli gratia.
Quan ens referim a "això és" cal utilitzar "i.e." És una abreviació de la frase en Llatí id est.
Tots dos poden ser utilitzats per aclarir una frase previa, el primer amb exemples, el segon amb una expansió o amb una idea més detallada.

Donat que e.g. indica una llista parcial, és redundant afegir "etc." al final de la llista introduïda per aquella abreviació.

(de http://www.wsu.edu/~brians/errors/e.g.html)

MSts

Blood Bowl

2009-09-28T20:57:00.020+02:00

Finalment ha arribat a les nostres mans el joc d'estratègia de moda a la galàxia:

Nom de la lliga: EAW League
Password: epsfight

MSts

Merderada global

2009-09-25T10:46:00.013+02:00

Acabo tenir un curt però interessant debat sobre la películ.la Zeitgeist; que si és molt pretenciosa, sensacionalista o fins i tot de ciència-ficció. Que no pot ser que el món estigui tan extremadament manipulat i que la societat estigui tan dominada.

Personalment Zeitgeist em va agradar, de la mateixa manera que els documentals de Michael Moore. És veritat que tots hi posen més pa que formatge, amb narracions convenients -que no convincents-, fent ús de l'eina del ridícul, o el pitjor de tot: criticant la manipulació...fent servir la pròpia manipulació! -A Zeitgeist, per exemple, utilitzen com a argument d'acusació una imatge de les restes dels pilars del WTC tallats en un cert angle, tal com haguéssin quedat si l'edifici hagués estat detonat; però en realitat és un efecte visual provocat per l'angle de captura de la fotografía. -
Per tant, aquests "documentals" s'han de mirar amb lupa.

Però també és cert que fan preguntes interessants, posant un grandíssim valor sobre la taula: el qüestionament.
És bo i és necessari que els individus de la societat ens qüestionem les coses. Sobre això, Zeitgeist fa cita de grans frases, com:

"Ha de ser realment difícil, per aquells que accepten l'autoritat com a veritat, i no la veritat com a autoritat".

o la de:

"No hi ha més gran presoner que aquell que creu que és lliure quan no ho és".

Dir que l'11-S va ser un "treball intern" és dir-la molt grossa.
Però dir que "Els estats units d'Amèrica combatran i perseguiran els malfactors per tot el món" també ho és.
Entre una cosa i l'altra, hi ha personatges com Donald Rumsfeld i Guantánamo:

Negocis bruts:
http://www.dsalud.com/numero82_1.htm

O "lapsus" intrascendents en un moment donat de la història, però avui dia esgarrifants, sobretot després de conèixer-ne el desenllaç:

I si els grans dónen mal exemple, què no faran els petits?

I els més petits?
http://joseppamies.wordpress.com/textos-largos/el-payes-de-la-stevia/

L'escenari polític global és un escenari molt gran per a l'individu, per no parlar de quan aquest es barreja amb el dels negocis.
Algú va dir "Jo només sé que no sé res" (tot i que em sembla que es referia a altres coses, la frase s'enfunda al cas), però a mi em sembla que està bé que algú qüestioni les coses.

Potser aprenem a ser més crítics.

MSts

...I el camp nou!!

2009-09-23T01:07:00.003+02:00

Avui he acabat el segon: El camp nou des de Travessera.

I ja n'hi ha dos al sac.

MSts

Aquarel.la

2009-09-18T15:48:00.005+02:00

La situació actual m'ha empès a un nou hobby: l'aquarel.la.

L'aquarel.la és una pintura fresca, a base de capes aigualides que dónen una gran lluminositat i gran efecte de transparència, netedat i personalment trobo que una certa elegància en la seva senzillesa.

Així que, com que tenim les parets de casa plenes de forats dels antics inquilins, estem gairebé obligats a penjar algun tipus de decoració en 4 punts crítics del menjador, 2 de l'habitació i 1 del wc.
De moment al lavabo no tinc previst penjar-hi cap pintura, tot i que, no era la mona Lisa que va somriure durant anys al confessionari* de no sé quin rei? En fi, potser, un cop satisfetes les necessitats del menjador, pensi alguna cosa per entretenir-hi la vista.

La gran avantatge és que puc pintar el que em dóna la gana.
Hem pensat en penjar vistes de gran significat per nosaltres: La gran església blanca de Kaunas, a 200 metres de casa la Indre, El camp nou vist des de travessera, i la catedral d'Aarhus.
Com a casa.
El gran inconvenient és que no havia pintat un quadre en ma vida.

El cas és que vaig fer una mica de recerca i, en resum, la tècnica per pintar aquarel.les es basa en:

-Anar sempre de colors més clars a colors més foscos.
-Donar color a base de capes; una sobre l'altra, un cop s'ha eixugat la primera.
-Utilitzar el "degradat" com a eina bàsica: sobre una superfície molt mullada, s'acumula la pintura a una zona i es deixa que vagi perdent intensitat fins a la tonalitat adequada o al mateix blanc del paper.

Bé, això és tot el que he après fins ara i m'ha permès signar el primer quadre que hem penjat a casa: "Aarhus skyline"

*confessionari: petit habitacle on el pecador expulsa els més obscurs pecats del seu interior.

MSts

Internet!!!

2009-09-16T16:38:00.006+02:00

Siiii, per fi!!

Ja tenim internet a casa, i el primer que vull fer és penjar la evolució de casa durant aquest mig mes d'instal.lació:

MSts

Cap a Dinamarca

2009-08-20T23:06:00.006+02:00

Demà cap a Dinamarca de nou.

S'ha acabat l'estiu que tantes ganes tenia que arribés. Així, en un vist i no vist. Quatre dies aquí, quatre allà i cap a dalt un altre cop.
De totes maneres aquesta vegada no em fa mandra tornar, perquè ara toca començar, amb moltes coses per muntar i molta feina per fer.

Marxem a la tarda i arribarem Dissabte al vespre, molt tard segurament.

Des que vaig deixar Aarhus, he calculat que aquest estiu hauré fet uns 7.500 km entre avions, cotxes i barcus!

MSts

Grūto Parkas

2009-08-18T22:11:00.018+02:00

Gruto Parkas és una col.lecció d'antics monuments soviètics que durant els anys d'ocupació vermella presidien les places, avingudes o els edificis de les ciutats a Lituània.
En aconseguir la seva independència al 1991, els lituans van escombrar totes les icones comunistes dels carrers, i moltes d'aquestes restes han anat a parar precisament a Gruto Parkas. Un museu a l'aire lliure, de símbols amb significats encara molt latents en la societat verda, i de fet, per a molts, un grandíssim abocador de deixalles.

Va ser molt interessant per a mi veure, per exemple, un dels trens que s'emportava les persones que formaven la classe més cultivada de la societat lituana cap a Sibèria (artistes, escriptors, professors...), tots aquells que puguéssin influïr en el pensament dels altres, o simplement provocar que els altres penséssin més del que interessava al comunisme.

També, el parc havia reproduït l'aspecte que tenien les biblioteques, amb els uniformes de les bibliotecàries, les escoles, amb les imatges de Lenin pertot arreu, i fins i tot els locals públics on la gent anava a "votar", amb unes espectaculars dades de participació a les urnes:

(La primera columna correspon al nombre de ciutadans, la segona, al nombre de votants, i la tercera és el percentatge de participació: la majoria són del 99,99%!!)

I evidentment, em va impressionar molt veure al natural les estàtues, de dimensions imperialistes i aspecte ferm i sòlid, tot i que completament buides i de pobríssima qualitat en el seu interior, com per exemple aquests partisans lituans de la foto de baix.

Aquesta imatge em va semblar que era una perfecta metàfora del que va ser la pròpia unió soviètica.

MSts

RB-3362

2009-08-13T18:21:00.012+02:00

Aprofitant les rebaixes a Lituània (on ja de per sí els preus són més baixos) m'he fet amb les ulleres de Jenson Button, el líder provisional de F1 aquest 2009!

M'he decidit a provar, aquesta vegada i com es pot veure, un estil ben diferent: montura daurada.

Sempre he pensat que la montura daurada feia molt lleig a unes ulleres; a més a més de passades d'època, el daurat fa molt de baratillo o molt propi de l'est, on també es posen dents d'or, i també se n'embutifarronen els dits en desenes d'anells horribles. Això per no entrar a debatre la imatge de les cadenes d'or penjant sota camises obertes fins a l'esternó.
En fi, que l'or (o daurat), tot i més luxós, sempre m'ha semblat menys elegant que la plata o el metalitzat.

No obstant això, en veure-les a menys de la meitat del que valen a Barcelona, me les vaig provar.

I, oh!, com a la Ventafocs que li encaixa la sabateta de cristall, les ulleres se´m van anclar a les orelles (he de dir que estic dotat d'unes bones anses, però no totes les ulleres s'hi recolsen de la mateixa manera), i tant el color del filtre com la intensitat de la polarització em van semblar exquisits, comfortables, atemporals.

per algun motiu vaig pensar que tant en el present (color del meu cabell) com en el futur (l'absència més absoluta d'aquell), aquestes seran les meves ulleres!

MSts.

El mar Baltic

2009-08-12T20:28:00.005+02:00

Aquests últims dies hem agafat el nou cotxe de la Indre i hem anat fins a Juodkrante, un poble enmig d'una enorme presa natural de la costa Lituana, que deixa a una banda el mar Baltic i a l'altra un enorme llac d'aigua salada.

Mostra un mapa més gran

Molt destacables els impressionants boscos d'arbres altissims, les dunes d'arena (patrimoni per la UNESCO) i un parc amb estatues de contes de bruixes tallades a mà sobre la fusta. Ah i fins i tot m'he banyat al mar Baltic!

MSts

De nou a Kaunas

2009-08-09T21:54:00.003+02:00

Passat el mes de vacances a casa, del 6 de Juliol al 6 d'Agost, passant per Barcelona, Sant Jordi, Tarragona i Mallorca, és moment de la penúltima etapa de la Gira estival 09': Kaunas.

El viatge va constar de dues rutes unides per un transbord. De Barcelona a Riga va ser molt normal, sense novetats. Un vol llarg i pesat, però sense incidències.
El vol de Riga a Kaunas no va ser tant normal:

Com a estudiant d'enginyeria hauria de dir que seria una tonteria dubtar de la seguretat d'aquesta màquina, sobretot quan els avions d'hèlix són encara més segurs que els avions a reacció; cada hèlix té força suficient per estirar l'avió a prou velocitat com perquè el flux d'aire sota les ales sigui laminar (no turbulent) i la força normal d'aquest flux mantingui el pes de la màquina i pugui volar. De fet, els helicòpters aconsegueixen aixecar tot el seu pes, directament, amb una única hèlix d'eix vertical.
Un avió comercial aixeca el vol al voltant dels 250-350 km/h, i és capaç de mantenir-lo a 200 km/h. Si per algun motiu un dels motors tingués un problema, l'avió pot continuar volant i aterrar normalment.
En un avió a reacció, si un dels reactors té un problema, més aviat ja l'has cagat.

No obstant, com a passatger, instants abans de pujar per la porta (que a la vegada feia les funcions d'escala), he de dir que el que vaig pensar va ser: merda, una avioneta d'hèlix.

MSts

Mallorca

2009-08-02T18:24:00.004+02:00

Acabem de tornar de Mallorca, de passar una setmana navegant per la costa a bord de l'Islay.

El fet de tenir-les al costat de casa, fa que moltes vegades ignorem o no apreciem prou les meravelles del planeta, i ens crida més l'atenció viatjar a terres llunyanes per descobrir llocs "exòtics".

Així, durant molt de temps i fins el nadal passat, no havia agafat el bus turístic de Barcelona, no havia anat a visitar expressament la sagrada família o no havia passejat pel parc de la ciutadella o el parc Güell. Ignorava el nou aspecte del raval o el Born, i poques vegades havia parat a dinar pel casc antic, com un turista més.
El més vergonyós de tot és que m'hagués agradat, com a amfitrió i natiu, poder ensenyar la meva ciutat a la Indre, la meva visitant. Però la majoria de vegades es repetia la mateixa situació:

- I això què és?
- Bona pregunta. Sé el que és, com es diu, però no te'n sé dir gran cosa més.

Lamentable.

Doncs bé, la mateixa situació es va continuar repetint a Mallorca, amb preguntes com:

-Quan de temps fa que les illes estan poblades?
-Qui les va "fundar"?
-Per què es diuen "Balears" o "Mallorca"?
-Qui va construir aquests castells i esglésies?

Doncs ja n'estic fart. Més val tard que mai! Ho admeto: Sí, he consultat la wikipeida per donar resposta a totes aquestes preguntes de bon turista com sóc, encara que sigui turisme domèstic!!

Majorca

MSts.

"El Llobarro alegre"

2009-07-21T03:31:00.002+02:00

Aquest cap de setmana hi ha hagut festa grossa al càmping "El Llobarro alegre", o també a Sant Jordi, casa els avis.

Estic molt content que tant els avis han donat llum verda al projecte des del principi, com que tots els hostes que van baixar es van animar a fer-ho.

N'han quedat algunes imatges per la posteritat:

MSts

Port Aventura

2009-07-21T03:19:00.004+02:00

MSts

El finançament, un èxit?

2009-07-14T21:43:00.008+02:00

Porto uns dies a casa i justament ha coincidit amb l'acord del famós finançament a Catalunya.

El finançament pel que preguntava en Puyal al president del govern espanyol, Jose Luis R. Zapatero el dia que el Barça guanyava la champions a Roma, i Zapatero aprofitava per fer gala del seu Barcelonisme...
Aquell dia, Zp estava de bon humor, i es va prendre la pregunta mig a broma, molt convenientment.
Curiosament, el president de la Generalitat, José Montilla, també va voler prendre's el tema a broma, en aquella ocasió. Segurament també convenientment per algú, tot i que com a ciutadà de Catalunya no puc entendre per quí ni de quina manera.

Ara que el més curiós és que al ministre d'economia, Antoni Castells, també li fa gràcia que algú dubti de l'èxit del nou finançament.

Bé, doncs aleshores potser el primer que poden fer és publicar els detalls, les xifres i les condicions, en comptes de jugar a fer obres de teatre, perquè tothom sap el final d'aquesta funció:

Els bons tornen a casa victoriosos, cada terç s'intenta penjar més medalles que els altres dos i tots junts treuen pit. Els dolents es posen les mans al cap i denuncien davant la resta d'Espanya com d'injust és aquest tracte de favors per Catalunya, que aquí ens volem quedar tots els diners per nosaltres i no volem saber res de solidaritat. Els lletjos es queixen que el tracte no és prou bo per Catalunya, i probablement tinguin molta raó.

El problema és que els tres rols ténen un denominador comú: Tant se val quin hagi estat l'acord i quines seran les xifres; cadascú tenia el seu paper escrit.

Però la veritat és que el que importa no és si ara el Gobierno agafa el 75% dels impostos en comptes del 100%, o de si els milions destinats a les comunitats autònomes seran finalment 9.000 o 11.000. El que importa és com es fan servir els diners, siguin molts o siguin pocs.
I no sembla que aquest assoliment, que alguns s'empenyen a qualificar de "històric", suposi cap canvi en la tendència dels últims anys en la filosofia del govern a la hora de fer caixa:

De LaVanguardia: Un coche de la Guardia Urbana, estacionado en el área verde y parapetado tras un contenedor de basuras, caza con el radar a los automovilistas.

MSts

Trasllat

2009-07-01T23:54:00.003+02:00

Doncs aquestes són les primeres imatges del nou apartament.

Necessita una bona pintada i algun moble, però el racó té aquesta pinta:

Les catifes dels palaus reials també amaguen merda...

2009-06-25T17:27:00.012+02:00

Dinamarca: la terra de la solvència, de la qualitat de vida, de l'educació, de l'excel.lència, de la tolerància... La petita Amèrica de les oportunitats dins la Unió Europea.

Aquesta és la visió del país que ténen els propis danesos, i que, poc a poc, s'havia anat instal.lant al meu cap després de dos anys de viure-hi. En la major part, degut a la televisió, al contacte social, a la Universitat...

Però hi ha detalls que un no pot passar per alt: I és que un no és danès.

Al llarg d'aquest segon any han anat sorgint capítols que no vull entrar a valorar, però quan poc a poc se't van inflant les pilotes amb petites discriminacions a la hora d'oferir feina, d'oferir projectes (a la universitat mateix!), i a sobre ets víctima d'una estafa per part d'una institució, aleshores t'emprenyes.

L'ERASMUS, és una experiència única i excitant, però tot passa dins d'una bombolla aïllada del món real, dins la protecció del:
Tothom que va d'ERASMUS va a conèixer món i a fer contacte amb gent d'altres països, per tant és difícil que el resultat no sigui un ambient distès, alegre, juganer i còmode.
Són prou famoses les "farres" internacionals, els viatges i les barbacoes.
Això no treu que quan s'ha de treballar, s'ha de treballar; no estic dient el contrari, però en qualsevol cas, l'experiència és enriquidora pel gran xoc cultural. Un xoc on tothom està en la mateixa situació i al mateix nivell.

Una altra experiència totalment diferent és la de ser un INMIGRANT en un país extranger. Una experiència igualment única, però en aquest cas, més que excitant jo la prefereixo definir com salvatge.
S'ha acabat el cotó fluix i el cridar quan has acabat del vàter perquè algú et vingui a fregar...
Quan ets un inmigrant ja no ets "mono", ja no fas "gràcia".

No m'enrotllo més, perquè en concret, vull parlar de la gran estafa, cortesía de Kollegie8000.dk

Per posar-nos en context, kollegie8000 és la institució que s'encarrega de buscar residència als estudiants d'Aarhus. És la ÚNICA que hi ha, i si no t'entens amb ells, et busques un pis de lloguer pel doble o el triple de preu. És a dir, kollegie8000 és el que et toca llepar quan ets estudiant.

Ells, molt amablement s'encarreguen de posar-te en contacte amb les residències i gestionen les llistes d'espera per a cadascuna d'elles.

Recentment, he decidit canviar de residència, m'he esperat durant 4 mesos i ells m'han donat plaça a la nova residència. Fins aquí, perfecte. El problema és que si vull abandonar la meva actual residència, ho he de notificar amb 6 setmanes d'antel.lació. Així, si Kollegiekontoriet no fa les gestions necessàries perquè el nou contracte t'arribi abans d'aquestes 6 setmanes, et fots i pagues lloguer des del dia que notifiques que marxes fins que es compleixen les 6 setmanes.
A LES DOS RESIDÈNCIES.

Doncs això és justament el que m'han fet. Avui he anat a exposar la meva situació a una sargantana que mastegava xiclet rere el taulell de la oficina de kollegie8000. Dubto molt que parés gaire atenció al que li estava explicant, document en mà, senyalant-li la data per fer-li veure quant vergonyosa havia estat la seva gestió, però s'ha limitat a contestar que ho sentia molt però no podia fer res per mi. Que en tot cas mirarien d'adjudicar la meva habitació a algú durant la segona meitat del mes perquè no hagi de pagar tot el mes de lloguer. En tal cas, em RETORNARIEN la meitat del lloguer (que hauria pagat íntegrament a principi de mes, trinco-trinco).
Aleshores he demanat si donada la meva situació, es podia encarregar de que la meva habitació fos prioritària a la hora de donar acomodació a nous estudiants que hi vulguin anar, però aquesta massiva càrrega d'informació que li ha arribat al cervell ha provocat el col.lapse, i s'ha limitat a respondre que Skjoldhoj, la residència d'on vull fotre el camp, té 2000 habitacions.

És a dir no només ténen la barra de fer el gran negoci cobrant 2 habitacions a 1 sol estudiant, sinó que a més a més no se n'amaguen!!!

Finalment, li he intentat fer veure com d'inconfortable és la situació en la que em trobo assegut i li he demanat si seria possible que el lloguer d'estafa se'l cobrin del dipòsit. Així no he d'avançar més diners a aquesta colla de porcs. (Això últim que ha passat pel meu pensament, a ella li ho he intentat amagar)

La seva limitada resposta, encara un cop més, ha estat
-"oh, això no és una bona idea. Si no pagues hauràs de pagar una multa".
(A VEURE!!)
-"això ja ho sé, però per això estic aquí parlant amb vostè, per si podem trobar una solució"
-"It's up to you. I'm so sorry".
(HÒSTIAAAAAAA!!!!!)
-"Molt bé, bon dia tingui."

És a dir:
Skjoldhoj és la residència més gran d'Aarhus. És on més estudiants hi endollen cada any.
Skjoldhoj està lluny de la ciutat, i enmig del Bronx d'Aarhus, enmig de ca'l delinqüent. De fet, el cap de setmana passat ens van entrar a robar a casa i m'ha volat la Xbox. Sí. Però això és un altre tema, només vull documentar el que estic afirmant.
Foto el camp d'Skjoldhoj, ah, doncs la institució també em vol robar una mica... va, paga dos habitacions, aquest estiu. "oh, però cabrons, això és culpa vostra!!" -"I'm so sorry."
No em puc permetre buscar-me un pis, són massa diners.
No tinc alternativa a Kollegie8000, són la única institució, ténen el monopoli.
Com a tals, penso que estan obligats a donar un servei satisfactori, amb una gestió que permeti complir els plaços de temps, i en cas de no oferir un servei suficient, penso que estan obligats a oferir solucions als SEUS incompliments.

Doncs no: "mmh... It's up to you". Pagues o no pagues?

Doncs molt bé. Quin desengany! Aquestes gitanades no es fan ni a Espanya, perdoneu que us digui, senyors Nord-Europeus.

MSts

Vacances

2009-06-24T23:59:00.003+02:00

Per fi, avui s'acaba el primer any de MSc.

Fent una mica de balanç d'aquest primer curs, no puc evitar pensar en la descripció del màster de la pàgina de la universitat, que em va fer decidir-me a llençar-m'hi:

"You will use modern methods, technologies and principles to understand, design and implement solutions in mechanical engineering."

Bé, això dels "modern methods" és indiscutible. Si una cosa s'ha d'admetre és que els Danesos treballen bé, i s'ajuden de les millors eines per fer-ho. Estic satisfet d'haver-me familiaritzat amb els elements finits i amb la index notation (o la notació d'Einstein), amb els principis de la mecànica contínua (la convencional, utilitzada a la indústria) o de la dinàmica de sistemes discrets (n elements) i continus (infinits elements), per posar exemples.
Amb el "design and implement solutions" no hi estic tan d'acord. Segurament perquè tot just acabat el primer any, ens han donat tota la teoria, i la naturalesa del primer curs no era tant d'aplicació com d'assimilació. Encara falten per venir els dos grans projectes, on estic convençut que esperen que demostrem que realment hem après de la formació del primer any, i que sóm capaços d'aplicar-ho.

"The degree programme will enable students to understand and apply advanced computational methods and tools. In the Applied Mechanics degree programme it is emphasised that students both get an opportunity to apply theories to problems of practical relevance, and that they acquire competences to continue on a PhD programme. The content includes elements such as stochastic/dynamic loads, structural dynamics/modal analysis, fatigue/fracture mechanics. The foundations for these specific subjects are for instance continuum mechanics and theory of plasticity."

PhD programme? no, gràcies.

Sobre els "advanced computational methods and tools" he de fer un apunt: em queda la sensació d'haver pogut aprendre més. El fet de ser els conillets d'Índies del programa fa que, per una banda, les expectatives de cara a l'examen siguin més flexibles, en funció del temps i les condicions en que s'ha impartit cada assignatura; però per l'altra banda també provoca que la organització de les assignatures per cada quadrimestre, la coordinació de les classes i la relació entre les assignatures i els projectes a fer sigui bastant caòtica i improvisada.
Dit això, i sense oblidar que un cop passats els exàmens és més fàcil mirar enrere superficialment, estic satisfet d'haver ampliat la caixa d'eines amb programes com els Matlab-Simulink o els Nastran-Patran/Adams.

"The degree programme in Applied Mechanics provides many job opportunities since the applications span a wide range from structural mechanical analyses of large load carrying structures such as wind turbines to micro mechanical analyses for electrical components or fuel cells."

Això sí que està per veure...

MSts

Darth Vader feels blue

2009-06-15T12:50:00.003+02:00

MSts

Eleccions Europees

2009-06-10T16:51:00.007+02:00

Aquest passat Diumenge 7 de juny s'han celebrat les eleccions al Parlament Europeu.

El Parlament Europeu o l'Eurocambra, juntament amb el Consell, forma el cos legislatiu de major rang a la Unió, tot i que els seus poders estan limitats a les competències que corresponen a la Comunitat Europea, que estan decidides per tots els estats membres.
Precisament degut a aquesta naturalesa de l'òrgan, les eleccions al Parlament Europeu queden molt llunyanes als ciutadans, i això fa que la participació sigui, en geral, força baixa:

I això és molt perillós per les petites nacions. Especialment en temps de crisi.

El Parlament no té iniciativa legislativa, però pot presentar esmenes i poseeix dret de veto en determinades àrees, i també té competència pressupostària: aprova el pressupost anual de la Unió Europea. Per aquest últim fet, en temps de crisi la tendència és a votar pels partits de dreta, que acostumen a cuidar la salut de l'economia, però a la vegada, i sobretot en el cas d'Espanya, també són els més ultranacionalistes.

A Catalunya, de cara a Europa, ho tenim difícil en qualsevol cas: Sigui PP o PSOE el partit majoritari, cap d'ells procurarà que Catalunya guanyi simpatía a Europa. Ans al contrari, en silenci i a la ombra, miren de retallar-nos les ales. Aquí radica la importància de donar força als nostres a l'eurocambra.
L'Oriol Junqueras, tot i que evidentment des d'un punt de vista partidista, en fa una bona explicació en aquesta entrevista:

De manera que l'Eurocambra és el marc on les petites nacions es poden desmarcar dels estats que les representen, i treballar per aconseguir fugir dels llaços que els grans intenten llençar per reduïr les llibertats dels petits.

Si es perd aquesta oportunitat d'alçar la veu, l'estat té llum verda per dictar allò que més li plagui. Per això, a Europa, és important que les petites nacions donin força als seus partits, siguin els que siguin, però que siguin de casa.

MSts

Elements finits finiquitats

2009-06-09T16:13:00.010+02:00

Aprovat l'examen d'Elements finits avançats, em despedeixo d'ells amb una rialla d'orella a orella, o al menys, de la teoria que els envolta!!

A l'examen m'ha tocat l'exercici 4, un mallat de superelements trapezoidals formats per triangles CST.

La idea és trobar la rigidesa de cadascun dels CST i rotar-la fent servir les matrius de transformació. En acabat, eliminar el node intern del trapezi i a continuació repetir el procés de rotació per la rigidesa dels trapezis. Al final, elminiar els quatre nodes interns i trobar els desplaçaments a cada node del mallat (deformacions) per les condicions de contorn imposades (força i suports).

Així d'interessant és com sona l'assignatura.

Però la veritat és que finalment estic content del que he après.
Els elements finits simplifiquen molta feina, no només des del punt de vista estàtic, en el càlcul de deformacions i reaccions, sinó també des del punt de vista dinàmic.
La manipulació de les matrius de rigidesa, de massa, i de càrregues o forces permet trobar les funcions d'interpolació (Mode Shapes) que són molt útils a la hora de trobar les frequències naturals d'un determinat sistema dinàmic.

És una llàstima que aquests aprenentatges no estiguin més ben organitzats, perquè aquesta setmana passada acabem d'entregar un estudi dinàmic de la torre d'un aerogenerador amb resultats erronis, perquè el calendari del projecte ha estat absolutament incompatible amb les classes, i al final ho hem après tot alhora, de pressa i corrents.

Estic content amb l'examen d'elements finits, però ara em fa patir el projecte de dinàmica, perquè és realment interessant i atractiu, inclou l'aplicació tant de la teoria de sistemes dinàmics com d'elements finits, i l'eina de treball és el Matlab, però no hem estat capaços d'entregar millors resultats.

De totes maneres falten pocs dies per saber-ho...

MSts

Un diumenge d'escombraries

2009-06-07T23:28:00.002+02:00

Les coses no es fan així.

Portem un quadrimestre sencer, i com sempre, aprenem a fer les coses la última setmana, quan surten els problemes d'examen resolts.
Durant tot un quadrimestre, hores i hores de classe se'n van a la paperera perquè el curs està mal organitzat, els objectius no estan clars, i tot es munta sobre la marxa. Només al final, quan surt el temari d'examen, ens fem una idea del que esperen que aprenem i del que no.

Són els inconvenients de ser els conills d'índies, que tot està apedaçat.

Ara ens posen un "exercici de classe llarg", ara es converteix en un projecte, ara no hi ha data d'entrega específica, ara s'entrega al cap de dues setmanes, ara ens posen un altre projecte del qual hem rebut una sola lliçó en TOT un quadrimestre, ara cau un examen entremig...

No, les coses així no van.
Aquest quadrimestre, molt malament.
I el que vé, ja veurem.

Ens havien donat a entendre que podriem comptar amb contactes de la universitat per fer els projectes finals per empreses, però ara surten amb llargues. Tampoc ens "poden" ajudar a buscar feina.
Tampoc ens ajuden gaire amb els projectes.
Tampoc a planificar el quadrimestre que vé.

Sort que cada dia que passa en falta un de menys per acabar.

MSts

Més que un club

2009-05-27T09:53:00.002+02:00

(de FIFA.com)

Dream teams, Catalan nationalism, thousands and thousands of members and still no shirt sponsor, football club Barcelona's 106 years have been packed with incident.
With its striking blue and claret colours and football full of passion and flavour, Barcelona has caught the imagination of far more people than those in the Catalan region it has become identified with. Thanks in large part to the contribution, first as player and then as coach, of the flying Dutchman Johan Cruyff the team has won fans all across the globe, most notably in Brazil where the recent exploits of Romario, Ronaldo, Rivaldo and now Ronaldinho have created a common bond.
But the history of the club goes back much further and much deeper. In fact it was a Swiss, Joan Gamper, who founded the club in 1899 as football caught fire all over Europe. The English influence, its flag prominent in the club's emblem, was also important in those early days with Gualteri Wild becoming the club's first president. Barcelona won the first-ever Spanish championship but their popularity and their increasing association with Catalan nationalist sentiment led to the closure of their ground in 1925, a time under the dictatorship of Primo de Rivera.
There were dark days during the civil war and its immediate aftermath following Franco's victory. But this period of struggle served to shape the club's special identity and its values.
The arrival of Hungarian player Ladislau Kubala in 1950 signalled a change in the club's sporting fortunes. Between 1951 and 1953, Barca won back-to-back titles and with membership growing once more, the then 90,000-capacity Nou Camp replaced the Les Corts stadium as its new home.
A number of great figures graced the park in their new patch but the club's failure in the tug of war with Franco-backed Real Madrid to capture Alfredo Di Stefano meant that they would remain in the shadow of the team from the capital for the next decade and more.
In fact it was not until Cruyff and his Dutch team-mate Johan Neeskens arrived in 1973 that Barcelona's fortunes took a turn for the better. Even following the death of the Spanish dictator, matches against their rivals Real Madrid remained one of the most fiercely fought football contests on the planet. Their greatest prize, the European Cup, finally reached Catalan shores in 1992 when Cruyff, now coach, and his dream team including Laudrup, Stoitchkov, Guardiola and Koeman were reaching their peak.
On and off the pitch, the Dutch connection has continued until the present day with Frank Rijkaard currently coach. Twenty-four Copa Del Rey titles, 16 Spanish titles and a record as the only club to have been present in European competitions since 1955, but Barcelona's one European Cup to Madrid's nine remains a touchy statistic.
Nevertheless, playing a stylish brand of football, the team has never been more popular and boasts a world record number of members. Barcelona has also extended to cover more sports including basketball, handball, roller hockey, athletics, field hockey, ice hockey, figure skating, futsal, rugby, baseball, volleyball, cycling and women's football.
For the men's team good times could be just around the corner. Under the era of president Joan Laporta, a team of stars has emerged. With world player of the year Ronaldinho, Deco, African player of the year Samuel Eto'o and a solid base of Catalan players, the club seems set for more dreams.

3/3!!!

2009-05-27T09:44:00.008+02:00

2009, l'any del triplet.

L'any dels récords destrossats, l'any del Pep, l'any de la masia, l'any dels elogis que no s'acaben...

10 minuts va durar el Manchester de Cristiano Ronaldo en un partit que, a part de passar a la història, assentarà càtedra. La filosofía del futbol d'èlit ha passat del "salid y disfrutad" de Cruyff al "Roma es nuestro sueño" del Pep. El famós vídeo amb els moments més emocionants de la temporada intercalats amb imatges de "Gladiator" va servir per motivar els jugadors del Barça, que van sortir al camp a conquistar el premi a la grandíssima temporada que ha acabat plena d'èxits.

Aquest any el Barça ha meravellat al món sencer amb el seu futbol de possessió, de circulació perfecta de la pilota, de pressió defensiva començant per la davantera i evidentment, del talent dels seus jugadors.

Començant per la porteria, jo vull defensar el qüestionadíssim Valdés, cosa molt fàcil de fer quan es guanya, però precisament perquè s'ha guanyat, cal recordar: Primer, la final de París 06. Segur que el nostre Tití recorda perfectament aquella final que va jugar a les files del rival. Segon, el final de lliga 07, quan ell i Xavi van empènyer l'equip a lluitar per continuar sumant punts al tram final de la competició. Malheuradament, es va empatar a punts amb el líder i el gol average els va donar la lliga. Com que no es va guanyar, això s'oblida... Tercer, el partit de semifinals d'Stamford Bridge. Iniesta passarà a la història per aquell gol in-extremis, però el mèrit és compartit amb Valdés, que va resoldre tots els duels amb Drogba, en especial, el de la doble intervenció.
Per altra banda, Pinto també s'ha guanyat el seu raconet de la glòria, amb la ja cèlebre parafernàlia que es va treure de la màniga abans d'aturar el penal contra el mallorca que assegurava el pas a la final de la copa del Rei. Amb aquest "truco", com ell diu, s'ha guanyat la simpatía de molts.

A la defensa, quina temporada!, la del Dani Alves, que va generar alguns dubtes quan va arribar -sobretot amb aquell comentari de "al Barça no s'hi veurà mai l'Alves del Sevilla" que a tots ens va fer pensar en el Thierry Henry de l'Arsenal en comparació amb el Tití de la primera temporada al Camp Nou...- Doncs encara bo!! Perquè l'Alves del Barça és simplement espectacular!!! No es cansa, no para, genera oportunitats amb les seves tormentes de pilotes centrades des de la banda... és una màquina que omple la banda dreta amb Messi agafant el relleu a l'area.
Puyol i Márquez, totalment centrats altre cop, aporten el que solien aportar al Barça de Rijkaard dels primers anys: Potència l'un i solidesa en l'inici del joc l'altre. Dos valors imprescindibles. Però és que a més a més aquest any va arribar Gerard Piqué. Pràcticament desconegut, va arribar sota la sospita de fitxatge polític del president Laporta, però ha demostrat que és un central com un campanar. Alguns ja l'han començat a sobreanomenar "Pickembauer".
A la banda, tot el protagonisme de la final va caure sobre l'entranyable Sylvinho, un veterà brasiler que parla català i que s'ha guanyat el cor del Camp Nou. Va jugar una final impecable i marxa amb una col.lecció que l'acrediten com a mite blaugrana. S'emporta encara major estima de tota l'afició. Però també la banda esquerra l'ha defensada un Abidal autoritari i solvent, que ha tancat una temporada més que satisfactòria, tot i que mai ha arribat a aportar aquella contribució ofensiva per la que se'l va fitxar.

El centre del camp és, al meu entendre, l'orgull d'aquest Barça i probablement el millor del món:
Xavi i Iniesta són simplement la parella del moment: Ho fan tot bé i tot bonic. Són dos jugadors molt difícils de trobar, perquè trien sempre la opció més intel.ligent. La dificultat d'execució no és problema perquè són tècnicament privilegiats, i en el cas d'iniesta, a més a més és ràpid. I el Barça té la sort -o el mèrit- d'haver-los criat i ajuntat. Completen el centre del camp amb múscul Keita i Touré, que s'han reivindicat com els obrers de la medular, i un Sergio Busquets que va causar bones sensacions a la pretemporada, i en pocs mesos es va consolidar com una alternativa sòlida per permetre les rotacions dels cervells. Una mica massa "teatrero", és molt jove i pot ser un dels futurs valors del Barça.

La davantera.

No tinc paraules. Miraré de dir coses que no siguin evidents, perquè els elogis s'acaben davant:

Eto'o, sempre conflictiu, sempre determinant en les grans ocasions.
Messi, és bo que no vulgui ser comparat amb Maradona, perquè és que si no es crema com "el Pelusa", i es cuida el físic, serà millor que el gran mite argentí.
Henry, és la prova que el futbol vol paciència. Passat un primer any més aviat discret, s'ha reinventat com a jugador de banda, als seus 31 anys, després de més d'una dècada com a davanter centre a la èlit del futbol. Un s'ha de treure el barret davant de Monsieur.

Per últim, si haguéssim d'aplicar això que ens ha demostrat Monsieur amb l'Alex Hleb, doncs potser se li hauria de donar una segona oportunitat. El que passa és que no dóna cap senyal que alimenti l'esperança, i vist que el propi Pep confia més en la cantera que en un jugador que té un sou de "personatge especial", potser val la pena pensar alternatives.
Personalment, el cas del bacallà, el Gudjohnsen, em sap molt de greu. Aquest any s'ha passat la majoria de partits a la banqueta i pràcticament només ha jugat els partits de pretemporada i les deixalles de la lliga, quan ja no quedava res en joc. A mi és un jugador que em cau molt simpàtic, però que des del punt de vista pràctic, no té lloc en aquest Barça.
No és un mal jugador ni molt menys, senzillament no queda lloc per ell al mig del camp, ni a la davantera, ni evidentment a la defensa. Ell mateix està disgustat, i ja ha dit que marxarà.

Bojan i Cáceres, cadascun a on li toca, són dels més joves de la plantilla, i pocs jugadors a la seva edat poden dir que han format part d'un equip guanyador del triplet. El Bojan té un gran futur al Barça, però tot al seu moment, i el Martín està una mica verd.
Sembla que l'any que vé aniran a collir fruits a altres jardins, per tornar un dia amb els cistells ben plens.

La clau de tot: Pep Guardiola.
Un entrenador que, pràcticament sense experiència, amb la confiança de molt pocs (entre els quals no m'hi puc incloure, he d'admetre), va agafar el timó d'un Barça a la deriva, i no només l'ha readreçat, sinó que l'ha exprimit fins a treure'n tot el suc i tornar a fer sentir a l'afició culé l'orgull de tenir un equip amb el concepte de futbol del Dream Team.
El Pep ha donat identitat a l'equip, al club, i, n'estic convençut, deixarà la seva empremta al futbol. També un s'ha de treure el barret davant del senyor Guardiola.

Ara tocarà un estiu mogut, de marxes i arribades, i la vida continua. Per això cal no adormir-se, però això d'aquest any, ja no ens ho prendrà ningú. Mai més.

Visca el Barça!!!
Visca el Triplet!!!

MSts

2/3

2009-05-16T23:54:00.004+02:00

MSts

1/3

2009-05-14T00:37:00.005+02:00

MSts

Don Andrés i cap a Roma

2009-05-07T17:10:00.004+02:00

Setmana de bogeria... sobren les paraules:

2 - 6 per la Història

2009-05-02T21:53:00.022+02:00

"Jo crec que aquest és el millor Barça que he vist en tota la meva vida"
-Joaquim M. Puyal-

4 dies abans de jugar-se la tornada de semifinals de Champions contra el Chelsea, Guardiola es treu el següent onze inicial (amb la baixa de Márquez):

Pel Barça:

Valdés; Alves, Puyol, Piqué, Abidal; Touré, Xavi, Iniesta; Messi, Eto'o, Henry.
Nota: 6/11 jugadors de casa.

Pel Madrid:

Casillas; Ramos, Cannavaro, Metzelder, Heinze; Lass, Gago, Robben, Marcelo; Raúl, Higuaín.
Nota: Sí, Raúl també ha patit la terrible humiliació d'avui.

1/3

2009-04-30T14:20:00.004+02:00

I avui acabem l'Abril.

I ja portem 1/3 del 2009... bff!!

MSts.

Valdés a DK

2009-04-29T11:10:00.012+02:00

MSts

Programes nous

2009-04-29T11:10:00.011+02:00

Aquesta recta final de semestre és descaradament pràctica, i haurem d'invertir un munt d'hores fins a familiaritzar-nos amb aquests espais de treball:

MSts

Cap de setmana de St.Jordi

2009-04-27T00:26:00.007+02:00

Aquest cap de setmana ha estat intens.

Divendres va ser Sant Jordi, que estant aquí a dalt quasi passa desapercebut... però ja que no es veien parades de llibres i venedors de roses a cada cantonada, vaig decidir portar l'ambient a casa. Vaig comprar un ram de roses per 25 kr. (En no ser cap dia especial, anaven a preu normal) i les vaig regalar a les companyes de residència. Vaig explicar la llegenda del drac i aquestes coses. Va tenir èxit.
A la nit, casualment, hi va haver concert local al bar de Skjoldhoj, el grup estava format per residents del campus i hi havia cervesa il.limitada per 30 kr., uns 4€. Arriba l'estiu i es comencen a organitzar festes... això mola.

L'endemà va ser tranquil, dia de pelis i de futbol. El Barça va ensopegar a València, potser pensant en el Chelsea de Dimarts, però l'empat a València tampoc és dolent del tot. El que passa és que el Madrid ha guanyat a Sevilla. He vist el partit, i ha estat una merda... sempre igual. Fan cagar, però guanyen. El pitjor de tot és que si acaben guanyant la lliga, la màgia de futbol que ha estat fent el Barça tot l'any es perdrà en l'oblit, i tristament el que crea afició són els títols. Hi ha un 'mate' aquí a casa que és simpatitzant del Madrid, perquè "és el club més gran d'Espanya", tot i que no coneix més jugadors que Robben, Raúl i Casillas (i per tant, no ha vist gaires partits).
Increïble.
El Barça es mereix la lliga d'aquest any, per més mèrit que tingui la persecució del Madrid, perquè, al capdevall, si ens persegueixen és perquè ho hem fet encara millor que ells!!
en fi...

Avui també relax, neteja de l'habitació, rentar roba, menjar bé, i tornem-hi que no ha estat res...

Per cert, avui s'estrena aquesta películ.la:

http://www.catalunyaespanyalapeli.cat/cates.pdf

Sembla interessant.

MSts

Setmana Santa

2009-04-09T17:04:00.004+02:00

Fi d'examens

2009-03-31T04:43:00.002+02:00

S'han acabat els examens.

El primer bastant malament, materials, el segon molt bé, dinàmica.

Ara toca descans uns dies, moltes partides a la play, molts Bang!s, tornar a jugar a futbol sobre gespa, tornar a freqüentar les classes de danès (m'he hagut d'absentar les últimes setmanes) i a carregar les piles amb uns dies a Barcelona, del 8 al 15.

MSts

Podcasts

2009-03-26T23:43:00.005+01:00

Remenant podcasts per matar l'estona de bus, he trobat uns programes de la BBC molt interessants.

El primer es diu Talk about English, dura menys de deu minuts i tracta les expressions que es fan servir en anglès en diferents situacions de l'àmbit laboral.

El segon es diu 6 minute English, i dedica la poca durada que té a aprofundir en les expressions, frases fetes i les arrels culturals dels temes que tracta. Tot i no ser tan pràctic com l'anterior, és bastant més concret, i no està tan orientat a fins acadèmics com l'anterior, així que resulta francament entretingut.

MSts

"Can I ask you something...?"

2009-03-26T02:36:00.007+01:00

Aquesta nit ha estat surrealista.

Acabo de tornar de pendre una cocacola a una pizzeria-kebab, a mitjanit.
Aquesta tarda he estat estudiant per l'examen de Dilluns i, en acabat, després de sopar hem estat jugant al Bang, com va sent habitual, a casa.
Després, el Lars, l'Antoine i jo ens hem enxufat la play station i estavem fent els partidets de bona nit quan ha sortit la Nadja de l'habitació, i amb el seu to dolç i coqueta ha preguntat:

-"Can I ask you something...?"
-Clar que si, pregunta el que vulguis.
-A quina hora penseu anar a dormir?
-D'aqui poc, procurarem no aixecar la veu aquests ultims partits que fem (hem estat objecte de crítica a la última reunió de casa, per celebrar algun gol amb excessiva joia, així que ara anem amb compte).
-Ah, nono... ho dic perquè us volia demanar un favor.
-Un favor?
-Si. M'ha trucat el meu jefe i m'ha demanat si puc portar uns amics al restaurant on treballo, és per fer unes fotos per propaganda, i vol que s'hi vegi gent.
-Ah, molt bé. Cap problema.
-Us porto amb cotxe i tornem d'aqui menys d'una hora.
-AH, PERÒ: ARA??
-Si...
-BFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!
-Sisplau, sisplau, sisplau... estaré en enorme deute amb vosaltres... Faré el que vulgueu!!
-Però tu saps què demanes??
-El que sigui...

Ens hem vist obligats a intercanviar mirades, a valorar l'horari i ella, per acabar-nos d'ajudar en la decisió final, ha posat cara de nena que s'ha jugat una piruleta a cara o creu: la glòria o la fi del món. Al cap de 5 minuts ja erem al cotxe.
Cotorc, cotorc, cotorc... soroll. Desnivell al seient de darrere. Quatre intermitents. Una roda plana. Parada a una gasolinera.
La Nadja ha comprat un spray -que jo no havia vist mai- que s'endolla a la roda punxada i la omple d'espuma. Incrèdul, he comentat que sense aixecar el cotxe amb un gat, el propi pes del cotxe no deixaria que la porqueria aquella ocupés prou volum per inflar-la. Però el cas és que al cap de 10 minuts, la roda havia pujat un pam i semblava ben inflada, com si res.
Quan hem tornat a pujar al cotxe ja erem 5... la Nadja havia reclutat una pobre noia per la sessió de fotos a la cua per pagar.
No ens hem atrevit a preguntar-li per què havia acceptat, perquè de fet ens hagués pogut fer la mateixa pregunta com a resposta.

La sessió de fotos ha estat el més cutre que ens podiem imaginar; ens hem assegut, ens han convidat a kebabs i cocacoles i un dels cuiners ha sortit amb les mans encara farinoses a tirar quatre flaixs... En acabat, la Nadja ha tornat a tothom a casa seva, com havia promès.

Tota aquesta història ha passat en una hora i potser una mica més, però... WHAT THE...???